Mor En Pepe Rubianes, plora el teatre

Diuen que no morim del tot que seguim existint a la memòria de la resta de persones, tingues per segur Pepe, que tindré un raconet del meu cap per al teu humor àcid, provocador i irreverent. El teatre plora i el poble que sempre es podia identificar amb els teus monòlegs també ho fa. No faces escala al cel i passa directament a l'eternitaaaaaaaat.

Allí on estigues que sigues lliure. En se i per se, mai t'oblidaré.



"Cuando no hablo yo, me aburro"

Els nois d'història

Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre,una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.

És curiós que sempre que vaig al teatre acabe posant alguna ressenya, serà perquè m'agrada molt i això sumat en què no trobe el temps per gaudir tot el que m'agradaria d'aquest gènere. Avui hem estat al Teatre Goya, recentment reformat, gràcies a un amic de l'Almudena que hi participa, veient una obra dirigida per en Josep Maria Pou, però originàriament escrita per l'Alan Bennett, més enllà de la fantàstica actuació dels actors i actriu i de l'espectacle i de la il·luminació, hi destaca el missatge que no s'intenta amagar, el plaer per la cultura en tots els àmbits i de fruir en companyia de gent que també s'ho estima. M'han agafat ganes de tornar a veure un dels meus films favorits: El club dels poetes morts.

Agafeu el testimoni, i... passeu-lo!

En cap cap cap

Incitat per un company que hi actuava i en bona companyia, encara que rodejats d'adolescents provinents de la secundària, ens disposàvem a veure aquesta obra de marcat caire surrealista (En cap cap cap).

Eren les dotze del matí, una deshora per als qui estem acostumats a aquell teatre de vespre amb poca llum, a aquestes hores per als que rendim més per la vesprada són intempestives. Però com qualsevol bon teatre, t'acabes relaxant, inhibint i fruint de l'obra. I és que, tot i ser una successió d'esquetxos, el lligam surrealista els enllaça nítidament i provoca, primer, un mig somrís immediat i, després, alguna que altra riallada. Si això l'afegim la frescor que transmeten els amics del teatre universitari de la UA, ens queda una hora llarga, gairebé hora i mitja, de bon rotllo i distensió de pensament.

Malgrat tot, hi ha dos moments puntuals en què l'esquetx sembla que no acabarà mai, no seria una la nota negativa ja que açò és sempre des d'un punt de mira subjectiu, ja he dit que al matí no pense tan clar com més tard =)

Això no obstant, us la recomane i no perquè actue el Jordi, sinó perquè ho fan tots molt bé i t'ho passes millor encara. Així doncs, actuen el proper dijous 24 de gener a Palma, si sou d'allí no ho dubteu!

La qualitat de la foto no és òptima
però aquest són els impresentables ;)

Xe quin bitxo

No sé en quin dia em trobe, però el passat 21 de novembre vaig veure un fabulós espectacle de teatre, el sempre imprevisible Xavi Castillo amb la companyia Pot de Plom. Sempre havia escoltat parlar d'ell, això no obstant, aquest va ser el nostre primer "contacte escènic".

Buscant sempre la provocació Castillo aconsegueix, des del principi, que el públic s'integre en l'espectacle, fent-lo participar de cada paròdia, esquetx o de la improvisació. En un primer moment, estava programada l'obra "L'estrany viatge", però per motius tècnics (almenys això ens van fer arribar) es va substituir per "Canvi climàtic circus". Segurament l'obra era el que menys importava; més valuós era veure aquest crac de l'humor en acció, qualsevol dels moments sobre l'escenari esdevé mestre de la improvisació i la provocació. En aquest circ trobem, entre d'altres, a la nostra estimada Terra que cada vegada està més "calenta" representada pel Xavi amb un vestit molt sexi, als animals en perill d'extinció o a un iceberg que arriba a les costes valencianes.

També ens regala una paròdia del Planeta dels simis protagonitzada pel Papa Ratzinger, aquest és l'únic catòlic heterosexual que queda al planeta i ha de combatre als pecadors gais. Critica tot, fins i tot, allò que sembla intocable i no es pot criticar: polítics, G8, Església, el Rei, etc. Finalment, clou després d'un intent frustrat d'eco-concert amb una "albà" que sempre cantava l'Ovidi.

"Per favor que algú li diga al Bush: SUBNORMAL"