La teua casa està on estan els teus llibres
diumenge, 20 de gener del 2008
Reviscolar
Tornar de mort a vida, recobrar el vigor, la puixança, etc, perduts.
Aquesta paraula és més que sonora, vibra al paladar i als llavis, a vegades em sorprenc dient-la em veu alta com qui fuma una cigarreta per pal·liar algun estat d'ànim incomode. Us recomane la meua petita droga personal =) Estimula, fins i tot, les ments més lluents.
Aquesta paraula és més que sonora, vibra al paladar i als llavis, a vegades em sorprenc dient-la em veu alta com qui fuma una cigarreta per pal·liar algun estat d'ànim incomode. Us recomane la meua petita droga personal =) Estimula, fins i tot, les ments més lluents.
dimecres, 16 de gener del 2008
CAP 2008
El CAP és un no parar, d'avorriment dic, almenys tenim moments de lucidesa i d'humor surrealista:
Rubén (R): Has fet alguna volta un sudoku?
Antoni (A): Sí.
R: Doncs passa-me'l que a mi m'agrada resoldre'ls.
R: Si eres intangible no et puc tanjar.
A: Almenys sóc gnorant perquè ho sé tot.
R: Em fa mal el genoll de córrer. No correc mai més, vaig a córrer d'esquenes.
A: Corre de genolls...
Rubén (R): Has fet alguna volta un sudoku?
Antoni (A): Sí.
R: Doncs passa-me'l que a mi m'agrada resoldre'ls.
R: Si eres intangible no et puc tanjar.
A: Almenys sóc gnorant perquè ho sé tot.
R: Em fa mal el genoll de córrer. No correc mai més, vaig a córrer d'esquenes.
A: Corre de genolls...
dilluns, 14 de gener del 2008
Festivern: L'endemà I
Després de dinar a les tres de la vesprada el dia 1 de gener i després d'anar a dormir a les 12 del matí...
Joan: Ei, podríem fer pastissos de maria.
Raül: El que ens faltava...
Joan: Ei, podríem fer pastissos de maria.
Raül: El que ens faltava...
diumenge, 13 de gener del 2008
dissabte, 12 de gener del 2008
Le Mont St. Michel
De sempre m'han impressionat els castells i quan els visite acompanyat del meu amic Manu-ska, fins i tot, m'apassiona perquè em contagia el seu entusiasme per aquests grans moles de roca, m'explica històries i el sentit de cada contorn. He vist castells molt bonics, sobretot, en els últims dos anys: Perpinyà, Villena, Carcassone, els castells del Loire i el més bonic de tots: Le Mont St. Michel. Si l'heu de visitar us recomane fer una marxeta des de Pontorson fins al castell resseguint el camí que va vora el riu.
Al seu disc Voyager, Mike Oldfield li dedica una cançó, us deixe amb un bonic muntatge amb imatges del castell i la seua música de fons.
Aquesta música progressiva sembla que ens duga a temps en què aquest castell brillava per damunt de tots els camps.
Al seu disc Voyager, Mike Oldfield li dedica una cançó, us deixe amb un bonic muntatge amb imatges del castell i la seua música de fons.
Aquesta música progressiva sembla que ens duga a temps en què aquest castell brillava per damunt de tots els camps.
divendres, 11 de gener del 2008
Immersió
Tots hem agafat les ulleres de bussejar per veure el fons de la nostra platja habitual, és més que una curiositat, ja els antics creaven mites i històries relacionades amb el fons marí, éssers sobrenaturals fins i tot monstres.
El dijous feia un dia perfecte per bussejar, res de llevant i una mica de ponent revifava de tant en tant, una mar tranquil·la, relaxada i acollidora. A més a més, la temperatura ambient estava vora els vint graus, un autèntic luxe, perfecte!
Arribem a La Mata (Torrevella) més tard del previst, amb son per haver matinat, les lents de contacte les rebutgen els ulls, xe quines ulleres! Aconseguesc posar-les on toca, aparquem al costat del penya-segat i busquem entre les roques un lloc on vestir-nos de "gala" per a l'ocasió: neoprè, escarpins, guants, ulleres, tub i aletes; tot a punt. Com deia adés la temperatura és agradable, però com serà dins l'aigua... Cap a dins, ens esmunyim com angules entres les roques, un ràpid bany per a què l'aigua s'escole al vestit de neoprè i prenga la temperatura del cos, sense l'equip ja estaríem congelats. Immersió. Encara que una mica tèrbola, la mar ens regala un fons marí de documental de sobretaula de La2: algues mogudes pel vaivé de les corrents, bancs de peixos petits que canvien ràpidament de rumb amb la nostra presciència, peixos més grans que fugen esporuguits perquè se senten amenaçats, roques cobertes fins a l'últim centímetre de vegetació marina, a les escletxes i forats més enrevessats s'amaguen eriçons de mar que amenacen a l'intrús amb les seues esmolades punxes, d'una roca marronosa penja una estrela de mar enroscada sobre si mateixa i que intenta imitar els colors del seu suport... És una pena però fent la seua feina de supervivència, els polps s'amaguen d'això més bé i no n'aconseguim trobar cap.
Després d'unes dues hores d'anar d'aquí per allà, comence a tenir fred a les mans i als peus, com què s'estan començant a posar morats vaig cap a les roques per donar per finalitzada aquesta bonica experiència, m'acomiade del fons marí, tant de bo poguera fer fotos a l'aigua, és una pena no tenir compartiment estanc, in the future :)
Amb la fredor de les aigües la temperatura de la superfície sembla que siga estiuenca, en boles i roba de carrer, s'eixuguen les peces de roba i accessoris i els fiquem al poal, ha sigut un dia complet. Com gairebé sempre mentre espere faig un tomb amb la càmera, no hi ha sol però els núvols deixen passar una llum agradable per a fer unes bones fotos, el paisatge de roques pintades de verd per les algues és encisador, mmmm, crec que tinc gana, si són les 14h, anem-hi! Adéu!!!
El dijous feia un dia perfecte per bussejar, res de llevant i una mica de ponent revifava de tant en tant, una mar tranquil·la, relaxada i acollidora. A més a més, la temperatura ambient estava vora els vint graus, un autèntic luxe, perfecte!
Arribem a La Mata (Torrevella) més tard del previst, amb son per haver matinat, les lents de contacte les rebutgen els ulls, xe quines ulleres! Aconseguesc posar-les on toca, aparquem al costat del penya-segat i busquem entre les roques un lloc on vestir-nos de "gala" per a l'ocasió: neoprè, escarpins, guants, ulleres, tub i aletes; tot a punt. Com deia adés la temperatura és agradable, però com serà dins l'aigua... Cap a dins, ens esmunyim com angules entres les roques, un ràpid bany per a què l'aigua s'escole al vestit de neoprè i prenga la temperatura del cos, sense l'equip ja estaríem congelats. Immersió. Encara que una mica tèrbola, la mar ens regala un fons marí de documental de sobretaula de La2: algues mogudes pel vaivé de les corrents, bancs de peixos petits que canvien ràpidament de rumb amb la nostra presciència, peixos més grans que fugen esporuguits perquè se senten amenaçats, roques cobertes fins a l'últim centímetre de vegetació marina, a les escletxes i forats més enrevessats s'amaguen eriçons de mar que amenacen a l'intrús amb les seues esmolades punxes, d'una roca marronosa penja una estrela de mar enroscada sobre si mateixa i que intenta imitar els colors del seu suport... És una pena però fent la seua feina de supervivència, els polps s'amaguen d'això més bé i no n'aconseguim trobar cap.
Després d'unes dues hores d'anar d'aquí per allà, comence a tenir fred a les mans i als peus, com què s'estan començant a posar morats vaig cap a les roques per donar per finalitzada aquesta bonica experiència, m'acomiade del fons marí, tant de bo poguera fer fotos a l'aigua, és una pena no tenir compartiment estanc, in the future :)
Amb la fredor de les aigües la temperatura de la superfície sembla que siga estiuenca, en boles i roba de carrer, s'eixuguen les peces de roba i accessoris i els fiquem al poal, ha sigut un dia complet. Com gairebé sempre mentre espere faig un tomb amb la càmera, no hi ha sol però els núvols deixen passar una llum agradable per a fer unes bones fotos, el paisatge de roques pintades de verd per les algues és encisador, mmmm, crec que tinc gana, si són les 14h, anem-hi! Adéu!!!
No al xoc de civilitzacions
dijous, 10 de gener del 2008
Festivern: Paisatges de lletres
El matí de l'últim dia de l'any estava especialment cansat, la nit anterior havia estat massa llarga però quan em vaig alçar i vaig veure en paisatge d'on havia dormit em va venir la inspiració, us deixe el que podria ser una poesia =)
Baixar al terra per acaronar els teus cabells
entre totes les tonalitats de la posta de sol.
Vull veure't acotar el cap car els últims raigs
facen lluir els teus ulls entreoberts.
Vull veure't enmig de les muntanyes,
m'agrada aqueix somrís mig amagat.
Baixa i apropa't, no tingues por,
si faig l'ullet és perquè ja no sent dolor.
Crec que estic preparat,
saps que t'estava esperant.
Arreu de l'escalfor de la vall
faltava aqueix estel daurat.
Ara ja sé que no t'esperava a tu, m'esperava a mi.
Baixar al terra per acaronar els teus cabells
entre totes les tonalitats de la posta de sol.
Vull veure't acotar el cap car els últims raigs
facen lluir els teus ulls entreoberts.
Vull veure't enmig de les muntanyes,
m'agrada aqueix somrís mig amagat.
Baixa i apropa't, no tingues por,
si faig l'ullet és perquè ja no sent dolor.
Crec que estic preparat,
saps que t'estava esperant.
Arreu de l'escalfor de la vall
faltava aqueix estel daurat.
Ara ja sé que no t'esperava a tu, m'esperava a mi.
Regalimar
Fer regalims un cos que regala, un líquid que regala.
M'encanta aquest verb, la seua sonoritat, també el seu significat, em relaxa: un riu que flueix, una persona que ix de l'aigua, la llet dolça i tèbia s'esmuny pels llavis i regalima barbeta avall...
M'encanta aquest verb, la seua sonoritat, també el seu significat, em relaxa: un riu que flueix, una persona que ix de l'aigua, la llet dolça i tèbia s'esmuny pels llavis i regalima barbeta avall...
dimecres, 9 de gener del 2008
Festivern: Això és un no parar
Aquí comence un xicotet especial del Festivern, la meua intenció és transmetre idees disperses per fer un tot, hehehe, sempre em disperse... Anem per feina.
Aquí estic rodejat de muntanyes i prenent el sol. Diuen que Jaume II va donar el nom que té aquesta vall, la Valldigna, mentre m'escalfe gràcies al sol matiner (aquí el sol engolit per les muntanyes només ix d'onze a tres de la vesprada) admire la pau que desprèn el paisatge, una amalgama de verds que omplin les impassibles muntanyes, és bonica la Valldigna, a hora i mitja del poble i jo sense conèixer-la. Intente recordar com va anar ahir, però he caigut que tot va passar fa unes hores: vora les cinc de la matinada i ja coneixia a mitja carpa, l'altra meitat tampoc m'importava conèixer-la: la penya de Bétera, el col·lega de Santomera (agua para golf-os, no!), la gent de Lleida i Agramunt, el valent de la Franja, el germà de la samarreta de Banda Bassoti, les simanteres que anaven de cotilló, l'amiga de Muro, els companys d'Oliva, de Xàtiva, de Gandia o d'Alcoi, el de la Vallbona, els Agraviats, la gent la Plana, la Ribera, l'Horta, la Marina, el Vinalopó... els simanteros, els benidorencs, els pegolins...
Ara recorde a tota la gent que em preguntava si anava a córrer la Sant Silvestre, aqueixa nit crec que vaig fer més quilòmetres que a la cursa xD I és que "això és un no parar, quina festassa".
Aquí estic rodejat de muntanyes i prenent el sol. Diuen que Jaume II va donar el nom que té aquesta vall, la Valldigna, mentre m'escalfe gràcies al sol matiner (aquí el sol engolit per les muntanyes només ix d'onze a tres de la vesprada) admire la pau que desprèn el paisatge, una amalgama de verds que omplin les impassibles muntanyes, és bonica la Valldigna, a hora i mitja del poble i jo sense conèixer-la. Intente recordar com va anar ahir, però he caigut que tot va passar fa unes hores: vora les cinc de la matinada i ja coneixia a mitja carpa, l'altra meitat tampoc m'importava conèixer-la: la penya de Bétera, el col·lega de Santomera (agua para golf-os, no!), la gent de Lleida i Agramunt, el valent de la Franja, el germà de la samarreta de Banda Bassoti, les simanteres que anaven de cotilló, l'amiga de Muro, els companys d'Oliva, de Xàtiva, de Gandia o d'Alcoi, el de la Vallbona, els Agraviats, la gent la Plana, la Ribera, l'Horta, la Marina, el Vinalopó... els simanteros, els benidorencs, els pegolins...
Ara recorde a tota la gent que em preguntava si anava a córrer la Sant Silvestre, aqueixa nit crec que vaig fer més quilòmetres que a la cursa xD I és que "això és un no parar, quina festassa".
+info: Web del Festivern
Pirat's Sound Sistema - Digues què faràs
dimarts, 8 de gener del 2008
diumenge, 6 de gener del 2008
Violència al cinema
La violència que s'exhibeix en el cinema modern resulta en el major nombre de casos gratuïta i sense sentit, però hi ha excepcions i és que la violència també pot contar històries perquè som una societat amarada d'ella, m'agrada pensar que no és inherent a nosaltres però per cada exemple de companyonia i amistat trobe molts casos de maltractaments i cops durs. Això no obstant, pense que veure aquesta violència o reflexionar-hi al cinema, entre d'altres, ens ha d'ajudar a madurar i adonar-nos de tot el mal que es fa. De fet, les darreres pel·lícules que he vist tenien un fort contingut violent, però encara que de primeres t'arraulies en un racó després t'adonaves que aqueixa violència estava contant la història que tocava, uns personatges immersos en mons que de segur no els agradaria haver nascut.
Ciudade de deus - Fernando Meirelles: basada en una història real, la pel·lícula retracta uns dels barris més perillosos de fabeles de Sao Pablo on tres xiquets intent sobreviure amb els seus somnis, un vol ser un fotògraf famós, l'altre un delinqüent famós. Envoltats de robatoris i assassinats creixen en els seus somnis.
Una historia de violència - David Cronenberg: a vegades fugir del passat no sempre és el millor, sempre t'acaba enxampant, encara que hages netejat els teus greuges sempre hi ha alguna cosa que et porta cap una altra època que havies volgut oblidar.
Fargo - Germans Coen: basada també en fets que van ocórrer en un xicotet poble anomenat Brained, Minnesota, se'ns presenta una història extremadament violenta on es barreja brutalitat, desesperació, sexe i fredor.
La vida és un miracle - Emir Kusturica: en la seua línia, el mestre Kusturica ens presenta una història ambientada en els inicis de la inefable guerra entre germans que fou la guerra dels Balcans, els protagonistes constantment posen en dubte que vaja a esclatar una guerra enmig dels seus afers quotidians i de l'amor que sorgeix entre les gents que quilòmetres més enllà s'enfronten per la ciutat de Sarajevo. La germanor dels pobles petits s'oblida a les altes instàncies del poder. Ja ho cantaven Los Suaves:
Ciudade de deus - Fernando Meirelles: basada en una història real, la pel·lícula retracta uns dels barris més perillosos de fabeles de Sao Pablo on tres xiquets intent sobreviure amb els seus somnis, un vol ser un fotògraf famós, l'altre un delinqüent famós. Envoltats de robatoris i assassinats creixen en els seus somnis.
Una historia de violència - David Cronenberg: a vegades fugir del passat no sempre és el millor, sempre t'acaba enxampant, encara que hages netejat els teus greuges sempre hi ha alguna cosa que et porta cap una altra època que havies volgut oblidar.
Fargo - Germans Coen: basada també en fets que van ocórrer en un xicotet poble anomenat Brained, Minnesota, se'ns presenta una història extremadament violenta on es barreja brutalitat, desesperació, sexe i fredor.
La vida és un miracle - Emir Kusturica: en la seua línia, el mestre Kusturica ens presenta una història ambientada en els inicis de la inefable guerra entre germans que fou la guerra dels Balcans, els protagonistes constantment posen en dubte que vaja a esclatar una guerra enmig dels seus afers quotidians i de l'amor que sorgeix entre les gents que quilòmetres més enllà s'enfronten per la ciutat de Sarajevo. La germanor dels pobles petits s'oblida a les altes instàncies del poder. Ja ho cantaven Los Suaves:
Per on anavem?
La revenja mai és un camí recte. És un bosc. I, com en un bosc, és fàcil perdre's. Perdre's i oblidar d'on venies.
– Kill Bill, Vol. 1 (2003)
+info: Microsiervosdissabte, 5 de gener del 2008
divendres, 4 de gener del 2008
El nostre pont vell, el seu pont de ferralla
L'altre dia vaig rebre un correu-e del Manu avisant-me que s'anava a fer un número especial del Pedregar, la revista trimestral de la Colla Ecologista el Campanà. Aquest número especial porta pendent ja molts mesos ja que la idea era fer un monogràfic sobre el Pont Vell, sobre la destrucció del Pont Vell.
El Pont Vell era una construcció que donava nom al barri del pont, havia estat recobert d'una capa de ciment però mantenia la seua forma originaria, n'hi ha pintures del segle XV que ja ens el mostraven com un accés al també desaparegut Castell de Crevillent, i és que, a poc a poc, perdem els trets característics de la nostra història en favor d'una relativa i més que discutible
modernitat, un progrés poc sostenible i urbanitzador. Ja no parem l'orella a escoltar allò que ens conten els nostres avis, tampoc ho fem per escoltar allò que ens poden transmetre aquests pedaços del nostre passat. Tot més ràpid i més lluent, enlluernem-nos amb el nostre progrés, assentim tots alhora contemplant com perdem allò que vam ser: fora Algepsà, violació dels Pontets, abandonament del sistema de Qanats d'origen romà i àrab, urbanització de la Rambla, menysteniment de la fàbrica de les persianes, fora Castell i els seus sellers que s'empraren per fer cases i marges, soterrament de la casa àrab de Sant Francesc, enderroc passiu de l'ermita de Sant Gaietà, desaparició inexorable de l'antiga muralla que envoltada el poble, abandonament del jaciment de la Penya Negra, el Poblat Iber i un llarg i inacabable etcètera.Per això, anime tothom a participar-hi en aquest especial enviant els seus records, poemes, escrits, fotos a l'adreça de la Colla, no fa falta que siguen únicament del Pont Vell, ja sabem que la nostra història està infestada de situacions similars.
+info: El pont vell (enllaç de l'emule)
dijous, 3 de gener del 2008
Pescant al Serpis
El matí estava assossegat, igual teníem sort, la mar estaria plat? de camí a Torrevella començava a bufar el llevant, però amb poca força, però en arribar-hi feia maró i era impossible bucejar... Quina putada no hauria estat malament segur que ara podríem veure més peixos que a l'estiu però bé la pròxima serà. Llavors el Juanlu té una idea, hem matinat per quelcom, anem a pescar al riu, però a quin riu, Segura hahaha, Vinalopó... Anem al Serpis! Passem per el poble per recollir els estris de pesca i cap allí. Comença el caminet: pujant per la Garganta arribem a Asp, el voregem fins a Novelda buscant l'autovia direcció Villena, en Saix agafem l'autovia nova d'Alcoi; els cims de les muntanyes que envolten Onil i Castalla ens mostren les primeres neus que queien aquest hivern per allí.
Abans d'agafar el port de muntanya que ens deixarà a Alcoi s'acaba l'autovia agafem una carretera d'un carril i després del seus revolts acabem travessant Alcoi, un poble encastat entre muntanyes. Passant pels xicotets pobles de l'Alcoià el paisatge prens tons novel·lescs, el sol està amagat i aquella mitja llum relaxant il·lumina les muntanyes que ens veuen passar. Per Muro fins a L'Orxa, aquí ens endinsem per un camí serpenteja deixant a una banda una paperera i acabem en un camí de terra que ens deixa al costat del riu, comença la pesca: el Juanlu trenca els hams per a no ser mal als peixos i poder soltar-los després de pescar-los si no són suficientment grans. Comença la pesca, no he pescat mai en riu però sembla entretingut, quan comences a llençar comença la diversió, però la decepció també hi és present, no pesquem res xD Bé, si pesquem una truita, però és massa petita, se solta i de nou a nedar contra corrent ;)
Quan ja estic avorrit em dedique a fer fotos, què estrany? xD A l'hora de dinar? cap a casa i a descansar. Bé, no hem bucejat però he pescat a un riu, la pròxima serà el buceig però ja queden menys coses per fer en aquesta vida, menys que no poques =)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)