23-08-2008 :: Dia 17 :: Edo Murtic i Razoo

Ruta:

Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Diari:

Matí perdut i cap al migdia a visitar les mesquites, em pose pantalons llargs per a l'ocasió però, avui, 23 d'agost és dissabte i estan totes tancades, hahaha.

Banys àrabs convertits en llibreria

Així que anem a fer un tomb per el centre i, finalment, la biblioteca nacional, ara és buida i destrossada perquè fou bombardejada i es van cremar moltíssims llibres de valor...

Biblioteca nacional de Sarajevo

Ara mateix aquesta acull una exposició d'Edo Murtic on es mostren els horrors de la guerra amb un toc gernikià. Tanque els ulls i imagine aquest edifici de l'època austrohongaresa en la seua plenitud, a rebentar de coneixement i saviesa, poc després en flames mentres la gent intenta salvar algun llibre i com en el Nom de la Rosa d'Umberto Eco no sabent quin de tots hauria de ser el primer. Antic ajuntament, després llibreria nacional i ara un edifici destruït i desficiós a l'entrada del qual es pot llegir: no oblidem!

Horrors

Estructures tristes, colors negres

Restes del sutge provocat pel foc

Estil guernikià

Torne a l'alberg i escric, em trobe amb el Gildes, acaba de fer un Erasmus a Barcelona, és de puta mare, anem a prendre alguna cosa a un bar que posen música reggae, em convida a una cervesa. Després vaig a trobar-me amb el Lluís, la Núria i el Patrick, han anat a veure una altra pel·lícula al festival, jo tenia ganes d'estar una mica sol, ja sabeu que de vegades tenim necessitat d'un temps per reflexionar, un temps per a nosaltres.

Just en front de la carpa del Film Festival hi ha un lloc on toca un grup bosnià anomenat Razoo, increïble, és com un Sound System amb un dj emprant únicament tecnologia digital, m'encanta, un home enorme que cata i fa les percussions i un teclista, impressionant, els hem de portar a Barcelona, que tal si utlitzem el contacte de la Razzmatazz?

Razoo increïble en directe

El cantant de Razoo

D'aquí a un lloc que es diu l'Hacienda però el llistó ja estava massa alt... Així que toca anar a dormir!

Sopar abans d'anar a l'Hacienda

Frase del dia:

• Lluís: Do you know razzmatazz?
• No.

22-08-2008 :: Dia 16 :: The War

Ruta:

Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Diari:

Ens marxa

Ens llevem el més aviat possible, hem d'aprofitar el breakfast que descobrirem que és una espècie de sopa de tomàquet acompanyada amb pa una mica ranci. Ens ho fotem tot encara que no és res de l'altre món, per això tornem a desdejunar una pasta i un te en una terrassa a tocar de la font del centre de Sarajevo on, pel que es veu, sempre raja aigua, bé, no gastarem més diners en aigua.

El desdejuni dels campions

La companyia amb el seu no membre canadenc es posa en marxa, anirem a visitar el túnel que va salvar Sarajevo, sona romàntic, però és ben diferent: durant el setge serbi de la ciutat que va començar el 1992 tenia un únic accés no controlat pels ocupants, era un camí que travessava l'aeroport sota control de l'ONU, el més curiós era que aquest corredor gairebé sense vegetació ni llocs on amagar-se es convertia en una trampa mortal, qui intentava travessar-lo era abatut pels francotiradors serbis en el foc creuat. Si tenies la suficient sort d'arribar fins a l'aeroport, era l'ONU qui t'enxampava i et retornava a la ciutat, un joc macabre però en un tira i arronsa continu. Llavors al 1993 després de quasi un any de setge, es decidí clandestinament construir un tunel que travessés aquest corredor, es va trigar vuit mesos però a la fi va esdevenir l'única entrada i sortida de la ciutat durant la resta del setge: es transportaven queviures, als ferits, correu cap a l'exterior, es passà un cable per dur llum a la ciutat i comunicacions. Tot açò gràcies a més que admirable col·laboració de la família Kolar sota la casa dels quals començava el túnel.

Corredor de la mort

Amb tota aquesta història en ment agafem el tramvia número 3 fins Ilidza, l'última parada, pugem sense bitllet com fa tothom i al final ens enxampen i ens toca pagar una multa d'uns 13€, en déu, els únics pardillos que pagaran una multa en anys.

Tramvia de Sarajevo

Al final del tram hi ha l'estació d'autobusos on preguntem com anar, sembla que hi ha una dona (sense dents) que diu que Barcelona és la ciutat més bonica on ha estat mai, ens diu que unes noies que no parlen cap idioma comú amb nosaltres (ni anglès) ens acompanyaran. La nena moreneta ens du fins a la porta després de caminar un parell de quilòmetres, ens dóna l'adreça de messenger i se'n va amb uns quants marks que li dóna la Núria.

La casa de la família Kollar

Llavors ens adonem que ens trobem davant una petita casa amb una porta de fusta, és una casa particular, la casa de la família Kolar que ara és com un museu: eines de la construcció del túnel, uniformes militars, ajuda, fotos i un vídeo que explica la història, a més a més, dels darrers vint-i-cinc metres que encara es conserven del túnel, has d'entrar ajupit perquè fa una alçada de 1'60, és humitós.

Entrada al túnel

Camins d'esperança

Em sent trist i afectat, crec que empatitze amb tota aquella gent, 11.000 morts durant el setge més llarg patit per una ciutat mai. A la ment em venen les imatges de quan tenia deu anys i veia Sarajevo del color verd de la visió nocturna i il·luminada amb intermitència pel foc incesant d'artilleria, sortim d'aquí...

Sense oblit

Signar per no oblidar

Anem tranquil·lament cap al centre, però és impossible oblidar, l'avinguda per on transcorre el tràmvia està plagada d'edificis foradats per la metralla i taques roges al terra que marquen on queien les bombes, aquesta avinguda s'anomenava snipper avenue (dels francotiradors), si algú s'aventurava a travessar-la era abatut fredament pels francotiradors serbis, amarga bogeria. Prou de situacions que enterboleixen la meua ment.

Snipper avenue

Cell bomb

Un cop arribem al centre anem a buscar algun lloc on dinar. Trobem un donner molt petit però molt autèntic, demanem ayran, iogurt amb sal molt refrescant, Patrick ens diu que el prenen sobretot a Turquia per a combatre la deshidratació, per acompanyar-ho el plat que ens recomana l'homent que regenta el restaurant és un Iskendar que és nom que rep Alexandria a Turquia. Increïble, un llit de pa de pita amb carn a sobre, banyat en una salsa i amanit amb iogurt dolç.

Iskendar, so good!

Decidim anar al cinema, a Sarajevo hi ha el Sarajevo Film Festival, fan una pel·lícula del guionista de Com ser John Malkovic: Sineckdoque, New York, anem a pels tiquets, després a veure la semifinal de bàsquet entre USA i Argentina, de camí, a un parc on sembla que hi ha una mena de fira del llibre, em trobe uns escacs gegants i dos homes que hi fan batalla.

Escacs al carrer

Posta de sol a Sarajevo

Posta de sol a Sarajevo

Després d'això al cinema, la pel·li és massa subrealista, em costa una mica seguir-la. però té moments increïblement divertits Això sí el curt que passen abans ens agrada molt, tots buscant-li el significat, us el recomane Soping center, és un curt bosnià.

Sarajevo Film Festival

D'aquí recorrem la nit de Sarajevo, d'un garito que posen rock al Jez on ens trobem una postal calacada a la pel·lícula de Kustirica, Underground: un bombo, una trompeta i un trombó tocant al mig d'una cova mentres la gent es torna boja, és interessant però massa descontextualitzat per a nosaltres, així que busquem un lloc amb més marxa i acabem al The Club, un lloc on posen RnB i hiphop tota la nit...

Banda tradicional al Jez

Monument als caiguts en la II Guerra Mundial

Frase del dia:

• Rubén: Jo sé d'un que aquí demanaria els cubates de dos en dos i els abocaria en un sol got.

21-08-2008 :: Dia 15 :: Road to Sarajevo

Ruta:

Belgrad (Sèrbia)
Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Diari:

Com ja comença a ser rutinari, ens llevem, dutxa i desdejuni, aquest alberg té Internet gratis i així puc revisar el correu-e, el Neil està bé i ja ha penjat les primeres fotos al facebook, m'haguera agradat que ho fes un cop haguérem arribat a Barcelona, però també m'agrada veure'ns navegant per les illes de Hvar. També ens arriba una molt bona notícia, ens té preparat un sopar de benvinguda el 27, tal volta chopped i juicy? anirà bé!

Això és Belgrad: el militar i l'empresari amb bermudes,
qui està més boig?

Amb tot carreguem les motxilles a l'esquena, inseparables companyes de viatge, comencen a ser una part més del nostre cos i cap a l'estació d'autobusos, tenim el bus a les 13h20. Com què encara tenim un parell de coses a fer com és gastar els pocs dinars que ens queden (és la moneda sèrbia) en alguna cosa per dinar.

Pugem a l'autobús més vell on hem viatge fins ara, ja comencem a notar on anem... Fins que arribem a la frontera el paisatge és pla, inhòspit i avorrit, no hi ha massa coses a veure, intente dormir però fa molta calor, ja ens ho deien anem a la zona on fa més calor, dinem un simulacre d'entrepà a l'ombra que l'autobús en un bar de carretera.

Primer contacte amb Bòsnia
Cases noves...

Però ven aviat les coses canvien, quan passem la frontera i ens endinsem en la República de Bòsnia i Hercegovina, el paisatge canvia: montanyes amb frondosos boscos, intermintències de túnels i penya-segats, un llac enorme ens segueix uns quants quilòmetres. Totes les cases estan prou destrossades o amb rajoles noves però sense enlluir, sembla com si tothom s'haja posat d'acord per esborrar les emprentes del desastre i comencen a reconstruir-ho tot, el està intacte són els camps, conreus, ramats... Com si no haguera passat res. Tot açò és perque la nostra ruta ens ha portat prop de corredor de Posavina on la neteja ètnica fou més intensa per par dels serbo-bosnians amb l'objectiu d'unir les comunitats de serbis del nord amb els de l'est, que fred és parlar de coses que no són transcendentals.

Cevapcici

Fem una autrada en una espècie de bar de carretera, al costat del bosc i demanem un cevapcici, mentre el preparen observe una família sopant a la vora, des de l'àvia de 85 anys fins al més jove d'uns 30 anys i escaig, tots de negre, parlen en veu baixa gairebé no riuen, es nota encara la flaire rància de la guerra, les pors i l'olor a mort.

Camí a Sarajevo fins que la senyora del costat diu que ja hi som, una ciutat de 700.000 habitants encastada entre muntanyes i travessada pel riu Miljacka, ja s'està fent de nit, els miravets de les mesquites apunten al cel volent foradar-lo i els llums il·luminen la vall.

Quan arribem a l'estació d'autobusos estem tan perduts com noi no balcànic que anava al bus, es diu Patrick i és canadenc, ve desde Corea del Sud i va camí de Londres, son pare fou corresponsal de guerra durant el setge de Sarajevo per les tropes sèrbies, té moltes històries a contar i la nostra proposició és que s'unesca a l'equip, accepta de bon grat però de manera reservada, ho és una mica.

Prenent quelcom amb el Patrick

Afagem un taxi al centre i allí intentem trobar algun lloc on dormir, un cop allà ens trobem amb unes noies que amablement ens acompanyen fins al centre, en Patrick coneix un lloc on, tal volta, tinguen habitacions. Així és, ens duen en furgoneta a una casa amb molts llits, això és el concepte d'alberg a Sarajevo, ens fem a la idea. Està al costat d'un cementri però està molt bé. Ens descarreguem i anem a fer un tomb, el cementiri ocupa tot un costat de la baixada, les dates de la mort van del 93 al 95, tètric. Se'ns acut passejar entre les tombes i ens fan fora, s'han de seguir els camins marcats, pardon, pardon.

Cementiris de Sarajevo

En breu tindré una notícia força dolenta, la càmera no funciona com deuria, xe! en la ciutat més bella hauré d'utilitzar el mòbil, quina putada! Recorrem els carrerons, cases baixes i els miravets de les mesquites que s'ho miren des d'allà dalt, entrem a diversos llocs intercanviant impressions amb el Patrick.

Miravet

Gairebé totes les façanes tenen emprentes de la guerra, la metralla ha deixat la ciutat foradada per tot arreu, el Patrick explica que les taques vermelles que hi ha al terra són shell bombs que quan impactaven eren marcades per la gent de Sarajevo pintant el lloc de vermell, així sabrien on havien caigut. Amb tots aquests flaixos del passat ens anem a dormir entristits.

Frase del dia:

• Rubén: És ple de cementiris, saps que, nosaltres perquè ho veiem amb llunyania però aquesta gent ha perdut amics, familiars, fills... I per a acabar d'adobar-ho va viure un setge de quatre anys. Si ho pensarem, si ho reflexionarem, no pararíem de plorar en tota la nit.
• Lluís: Sí...
  

La Gossa Sorda: Quina calitja!

La banda de Pego va pas a pas i ara ja té el seu primer videoclip, gaudim-ne!

Few

when you know it'll be so difficult we can get together
when you think we were always on the top of the wave
when you have been bouncing against the walls
when you tasted the flavour of blood in your mouth

when you believed you knew everything
but you didn't know anything
finally, when you don't know anything, too few

Entre felins va el joc

Si em donem a triar com animal de companyia elegiria un hàmster, però els gats no em disgusten, durant molt de temps he tingut una gata enamorada de mi xD Oi què sí Joana? Encara que m'arrapi les mans, jo també me l'estimo! ;D

Us passo dos vídeos curiosos, bonics i fins i tot entranyables de dos felins molt distints.

Adblock

20-08-2008 :: Dia 14 :: Belgrade Beer Festival

Ruta:

Belgrad (Sèrbia)

Diari:

Després de dormir ens llevem a la mateixa hora que sempre, anem a la pekara (fleca) per acompanyar el te del desdejuni amb alguna pasteta. Un cop enllestit el desdejuni i la dutxa agafem tot el necessari per a no tornar a l'alberg en hores.

Per què s'empenyen en guanyar?

Visitar el centre de Belgrad és el nostre objectiu: alguna església on no ens deixen entrar perquè s'ha d'anar amb pantalons llargs, aquestes religions amb les seues regles absurdes. Ens asseiem en un terrassa a veure les rondes preliminars de 800 i 1500 dels Jocs Olímpics de Beijing. Voltem i acabem dinant un menú en un restaurant italià, bo.

Una mesquita a Belgrad...

...i la policia sèrbia protegint-la...

Hem de comprar els bitllets per a Sarajevo de l'endemà així, ja sabeu, ens obliguem a marxar, no és que ens haja enganxat la ciutat és que després de tants dies de travessia el ritme comença a disminuir i no volem quedar-nos atrapats. Després de passar per l'estació ens adrecem ja cap al Beer Fest, és com un festival de música rock on pots assaborir cerveses de tot arreu, no tan llunyanes com ens pensàvem en un principi.

No porteu mai això

Música en directe

Un cop allí, tastem la saborosa Paulaner, la danesa Tuborg, la Bg i després de l'empatx, aigua, aigua i més aigua. Entre concert i concert, no sé com el Lluís em convenç de pujar a la fira que hi ha instal·lada a tocar de la zona de concerts, quina bogeria, no puc parar de riure, no pare de riure i quan baixe d'aquella atracció giratòria més marejat que abans de pujar-hi seguesc rient.

Quin infern de diversió

La música és acceptable en un primer moment: rock, pop, heavy, però arriba les 3 de la matinada i apareix a l'escenari el friqui que omple les pistes de ball a Sèrbia: un paio amb un túnica, calb i amb una barba blanca que canta música típica sèrbia, una barretja entre orient i occident, a priori sona bé, però nosaltres el comencem a nomenar com el Camela serbi. Diguem que la qualitat de la música és bona, però la veu ens treu de polleguera... Mire al meu voltant, tothom balla, què fem? què faig? doncs m'hauré d'integrar: acabe ballant com ells o, almenys, ho intente: palmes, girs, sembla una mica àrab o flamenc.

La gent es mou sense parar

Farts i cansats marxem a l'alberg, sense diners ni el nom exacte d'on està l'alberg ens aventurem a fer el trajecte caminant. Una hora llarga de camí, arribem encara més cansat si això fora possible, de fet és quan fem càlculs i ens espantem, hem sortit a les 12 del matí i tornem vora les 4h30 de la matinada, quina marató, però a dormir que el check-out és a les 10h00 i demà ens espera autobús i... SARAJEVO!

I'm so happy

Frase del dia:

• La gent guai ol bé.

Edo Murtic - Painting for peace

I saw this in a Murtic's exhibition in the old burned library from Sarajevo, he wrote:

Say, what has happened to people? What is this virus that attack the brain, how long is this madness going to last?

http://www.murtic.com/
http://en.wikipedia.org/wiki/Edo_Murtic

19-08-2008 :: Dia 13 :: Belgrad, ciutat grisa

Ruta:

Podgorica (Montenegro)
Belgrad (Sèrbia)

Diari:

Efectivament, he dormit tres hores, però em desperte quan el sol ja està més amunt que l'horitzó. Em fa mal tot, supose que tots estem igual, m'han donat una pallissa amb una vara? Amb tot arribem a Belgrad a les 7h30, hem de trobar l'alberg, ho farem passejant amb les motxilles. Belgrad és com una ciutat on encara es poden veure les seqüeles de la guerra, hi ha molta gent que camina com perduda, els edificis són grisos i llejos, la gent porta pentinats dels anys vuitanta, tot sembla dels 80 o almenys molt antic, ciutat trista on es respira encara la textura soviètica.

Belgrad, ciutat grisa

Bombardeig de Belgrad per part de l'OTAN al 1998

Belgrad, maranya de tramvies i trolleybus

Després de recórrer mitja ciutat arribem a l'alberg, com ha costat, estem rebentats, descarreguem. Traiem dinars (la moneda oficial de Sèrbia i de l'antiga Iugoslàvia) d'un caixer automàtic, mengem alguna cosa ràpida, em queixe de tot, tinc son, a dormir.

Fortalesa de Belgrad

Em desperte, cafè (el primer cafè des de fa mesos, no m'agrada si no és un cappuccino però avui em ve de gust), dutxa i cap al centre. Un cop al centre, visitem la zona comercial i la fortalesa que és com un museu militar i amb unes vistes espectaculars de la ciutat que encisen:

el riu Danubi,


la posta de sol


i la gent xarrant en veu baixa a la gespa per no molestar,


els enamorats s'agafen de la mà discretament, el contacte físic sembla ser fugaç.


De sobte, com sempre, ens agafa la gana i triem un lloc típic serbi, primer hem estat intentant trobar inútilment un lloc que ens havia recomanat el Dave. No és ni snob ni guiri, encara que pel que sembla això no es porta gaire.

Després d'un tomb per baixar el sopar i un cop, estem llestos, per fer alguna cosa, aprofitar la vida nocturna de la ciuta me n'adone que estem massa cansats, havent tantes coses a veure, hem de tornar a dormir... Jo no ho faig pas, m'assec al hall de l'alberg sol i comence a escriu, em relaxa i quan ja porte un parell de dies d'aquest diari i algun conte escrit, m'entra la son, a dormir. Laku noc mala!

P.S.: Quina mala nit, hauríeu d'haver vist l'animal de dos metres i que no cabia al llit, amb un radiocasset engegat a tot volum i roncant a pulmó obert, dormir tota la nit amb l'mp3 sonant a tot volum és una experiència autèntica.

Verds de nit

Frase del dia:

• Rubén: Això què és un vaitge de l'inserso?

L'últim alè

Algú em va dir una vegada per què no creia en una força superior, li vaig dir que estava més prop del concepte de Gaia que d'aquest ésser totpoderós. Quan morim perdem la nostra consciència però seguim formant part d'aquest tot, en certa manera ens reencarnem, passem a formar part de la terra, d'un arbre o d'un altre ésser viu, seguim vivint però en altres estructures.

Aquest concepte està present en moltes de les religions que han arribat als nostres temps però és l'ànima la part que reté aqueixa consciència que hem acumulat durant tota la nostra vida. En certa manera aquesta ànima, que no la consciència completa, és la que perdura un cert temps en les nostres persones estimades, com els recordem.

Ens sentim tristos, però qui hem perdut sabem que ha sigut feliç, ha tingut una vida més o menys plena, aquesta tristesa amb el temps esdevindrà nostàlgia i, fins i tot, ens alegrarà fer memòria i recordar-nos-en d'ells.

Açò ho vaig escriure al poc temps de perdre una persona estimada, ara ho he rescatat del meu diari per a dedicar-li-ho al Lluís que segur que passa un moment sempre difícil.

18-08-2008 :: Dia 12 :: Un adéu difícil

Ruta:

Kotor (Montenegro)
Podgorica (Montenegro)

Diari:

Ens alcem sobre les 10h, sembla que el Neil ha passat una mala nit, té cita amb el metge a l'Hospital de Kotor, la Núria el porta, el Lluís i jo anem a aconseguir un net access point per planificar els propers passos i així fem temps, independentment del que diga el metge el Neil ja ha pres la decisió de tornar a Barcelona o Edimburg.

Reservem nits a un alberg de Belgrad i la darrera nit, dilluns, a Venècia, enmig tindrem Bosnia i Ljubjana (Eslovènia). Pose al dia el correu-e, tampoc tinc gran cosa. Pugem al castell a veure les vistes i esperem.

Castell de Kotor

Es reuneix tot el grup, decidit, el Neil ens deixa, té pneumònia, ara s'ha de veure com ho fem: aconseguir un vol a Barcelona, transport i que el RACC es faça càrrec de les despeses. Així doncs, enviem un fax amb el diagnòstic i a esperar el vist-i-plau del metge del RACC, mentrestant mengem alguna cosa, localitzem un vol des de Dubrovnik, una habitació que ens aconsegueix el Sinisa. Quan ja em enllestit el possible pla de desplaçament a Podgorica, arriba la confirmació del metge, tanquem tot: vol Dubrovnik-Barcelona, taxi Kotor-Dubrovnik i allotjament a ca la Milenne.

Vistes del fiord

Sense perdre temps ens acomiadem amb abraçades i el Lluís porta el Neil al punt d'encontre amb la Milenne, i la Núria i jo marxem a l'estació, carregue uns 25kgs (dues motxilles), a tope! ràpid! corre! Hi ha un bus a Podgorica a les 19h50 són i 35.. no sé si el Lluís arribarà, parle en anglès, sota pressió el millor anglès dels meus millors temps, l'accent ;D: can we buy the tickets in the bus? Ne (No en serbocroat). Si perdem aquest no podrem enllaçar amb el tren a Belgrad. Mentre esperem coneixem a dos austríacs i un luxemburguès que acaben d'arribar-hi, sabeu que a Luxemburg únicament hi ha vuitanta policies? i, a més, un únic assassinat en els darrers quatre anys?

Vista aèria del recinte emmurallat de Kotor

Finalment, Lluís arriba a temps i podem agafar el bus, previ pagament de la taxa de l'equipatge... Ja estem al bus, si tot va bé encara ens podrem acomiadar d'en Sinisa a Podgorica. Al bus, després de la pressió de tot el dia, els moments viscuts, les inquietuds compartides, tot, se m'escapen unes llàgrimes pel Neil, pel company que deixem enrere, un copet al muscle de la Núria i a mirar endavant ;_ bona sort company.

Adéu company

Quan, finalment, arribem a Podgorica ens trobem que Sinisa ja ens espera, ens ajuda amb el tren, però resulta que ja ha sortit, en aquest país res no funciona (aquests països). De nou a l'estació d'autobusos, creiem que podem agafar el que surt a les 00h00 i així en Sinisa ens portaria a un mexicà a sopar, mmmm. Però no, massa bonic, l'únic que té places és el que surt en dos minuts, comprem una bossa de xips, dues bosses de croissants i dos aigües per a un viatge d'11 hores... i a sobre no podem ni donar les gràcies com cal a en Sinisa, un autèntic cavaller. Almenys després després d'un dia horrible i amb tota la pressió acumulada estem camí a Belgrad, missió acomplerta.

Ara haurem de superar la frontera, l'escassetat d'aigua, el calor de bus, carreteres de cabres que increïblement comuniquen dues capitals, i que fa 12 hores que no hi vaig al lavabo, mare meua, mare meua. M'aconseguesc adormir vora les 4 en una postura impossible, demà descobriré que seran unes míseres 3 hores, en aqueix moment encara no n'era conscient...

Frase del dia:

• Neil: Mira como tiemblo.

17-08-2008 :: Dia 11 :: Esperant

Ruta:

Kotor (Montenegro)
Budva (Montenegro)
Kotor (Montenegro)

Diari:

Desdejuni lleuger i prepare prompte un arròs a la cubana, el Neil no millora i no dorm gaire, tus tota la nit, la situació comença a ser preocupant. Després de dinar prenem la determinació d'anar a la platja, agafem un bus a Budva, un cop allí ens adonem que això no és el que buscàvem, que això no va amb nosaltres: platges a petar de gent i un ambient molt Lloret, agafem un taxi a Jazz-2, una platja que ens ha recomanat Sinisa, molt millor però únicament tenim trenta minuts de sol i un bany reconfortant, després d'això a prendre una cervesa en un xiringuito a la vora del mar.

Platja de Jazz-2, entre Budva i Kotor

Peus cansats després d'onze dies de camí, il·lusions renovades

Deixem la platja intentant fer autostop, finalment, trobem un taxi i anem a casa a canviar-nos i veure si ha millorat el Neil. M'abelleix prendre una pizza, diuen que són bones però encara no les he provades, ens asseiem en unes escales prop de la catedral escoltant el concert de música clàsica del Kotor Arts, un gelat a la terrassa més pija de la ciutat, la camberra és un encant i, a més, podrem veure la final de 3km obstacles, encara recorde quan vaig acabar el 1500 obstacles a Elx a un segon de la marca per anar al campionat d'Espanya, com dolia tot, una de les proves més dures, sent el seu dolor...

Cap a casa a dormir, si tot va bé demà deixarem Kotor, depèn com evolucione el Neil.

Si ens avorrim, sempre hi ha algú que comença a cantar: uuuuu, uuuuuuu nena

Frase del dia:

• Lluís: Traductori, traditori.