Belgrad (Sèrbia)
Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)
Diari:
Com ja comença a ser rutinari, ens llevem, dutxa i desdejuni, aquest alberg té Internet gratis i així puc revisar el correu-e, el Neil està bé i ja ha penjat les primeres fotos al facebook, m'haguera agradat que ho fes un cop haguérem arribat a Barcelona, però també m'agrada veure'ns navegant per les illes de Hvar. També ens arriba una molt bona notícia, ens té preparat un sopar de benvinguda el 27, tal volta chopped i juicy? anirà bé!
Això és Belgrad: el militar i l'empresari amb bermudes,qui està més boig?
Amb tot carreguem les motxilles a l'esquena, inseparables companyes de viatge, comencen a ser una part més del nostre cos i cap a l'estació d'autobusos, tenim el bus a les 13h20. Com què encara tenim un parell de coses a fer com és gastar els pocs dinars que ens queden (és la moneda sèrbia) en alguna cosa per dinar.
Pugem a l'autobús més vell on hem viatge fins ara, ja comencem a notar on anem... Fins que arribem a la frontera el paisatge és pla, inhòspit i avorrit, no hi ha massa coses a veure, intente dormir però fa molta calor, ja ens ho deien anem a la zona on fa més calor, dinem un simulacre d'entrepà a l'ombra que l'autobús en un bar de carretera.
Primer contacte amb Bòsnia
Cases noves... Però ven aviat les coses canvien, quan passem la frontera i ens endinsem en la República de Bòsnia i Hercegovina, el paisatge canvia: montanyes amb frondosos boscos, intermintències de túnels i penya-segats, un llac enorme ens segueix uns quants quilòmetres. Totes les cases estan prou destrossades o amb rajoles noves però sense enlluir, sembla com si tothom s'haja posat d'acord per esborrar les emprentes del desastre i comencen a reconstruir-ho tot, el està intacte són els camps, conreus, ramats... Com si no haguera passat res. Tot açò és perque la nostra ruta ens ha portat prop de corredor de Posavina on la neteja ètnica fou més intensa per par dels serbo-bosnians amb l'objectiu d'unir les comunitats de serbis del nord amb els de l'est, que fred és parlar de coses que no són transcendentals.
Cevapcici Fem una autrada en una espècie de bar de carretera, al costat del bosc i demanem un cevapcici, mentre el preparen observe una família sopant a la vora, des de l'àvia de 85 anys fins al més jove d'uns 30 anys i escaig, tots de negre, parlen en veu baixa gairebé no riuen, es nota encara la flaire rància de la guerra, les pors i l'olor a mort.
Camí a Sarajevo fins que la senyora del costat diu que ja hi som, una ciutat de 700.000 habitants encastada entre muntanyes i travessada pel riu Miljacka, ja s'està fent de nit, els miravets de les mesquites apunten al cel volent foradar-lo i els llums il·luminen la vall.
Quan arribem a l'estació d'autobusos estem tan perduts com noi no balcànic que anava al bus, es diu Patrick i és canadenc, ve desde Corea del Sud i va camí de Londres, son pare fou corresponsal de guerra durant el setge de Sarajevo per les tropes sèrbies, té moltes històries a contar i la nostra proposició és que s'unesca a l'equip, accepta de bon grat però de manera reservada, ho és una mica.
Prenent quelcom amb el Patrick Afagem un taxi al centre i allí intentem trobar algun lloc on dormir, un cop allà ens trobem amb unes noies que amablement ens acompanyen fins al centre, en Patrick coneix un lloc on, tal volta, tinguen habitacions. Així és, ens duen en furgoneta a una casa amb molts llits, això és el concepte d'alberg a Sarajevo, ens fem a la idea. Està al costat d'un cementri però està molt bé. Ens descarreguem i anem a fer un tomb, el cementiri ocupa tot un costat de la baixada, les dates de la mort van del 93 al 95, tètric. Se'ns acut passejar entre les tombes i ens fan fora, s'han de seguir els camins marcats, pardon, pardon.
Cementiris de Sarajevo En breu tindré una notícia força dolenta, la càmera no funciona com deuria, xe! en la ciutat més bella hauré d'utilitzar el mòbil, quina putada! Recorrem els carrerons, cases baixes i els miravets de les mesquites que s'ho miren des d'allà dalt, entrem a diversos llocs intercanviant impressions amb el Patrick.
Miravet Gairebé totes les façanes tenen emprentes de la guerra, la metralla ha deixat la ciutat foradada per tot arreu, el Patrick explica que les taques vermelles que hi ha al terra són shell bombs que quan impactaven eren marcades per la gent de Sarajevo pintant el lloc de vermell, així sabrien on havien caigut. Amb tots aquests flaixos del passat ens anem a dormir entristits.
- Rubén: És ple de cementiris, saps que, nosaltres perquè ho veiem amb llunyania però aquesta gent ha perdut amics, familiars, fills... I per a acabar d'adobar-ho va viure un setge de quatre anys. Si ho pensarem, si ho reflexionarem, no pararíem de plorar en tota la nit.
- Lluís: Sí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada