Aquella nit una suau pluja acaronava els seus trets tristos i cansats, mentre caminava lentament vorejant els tolls d'aigua, pensava que la vida havia sigut injusta, molts pensaments li venien al cap, tots eren d'esperança, aquells melangiosos havien desaparegut o, almenys, això volia creure. La seva expressió era trista però del seu interior brollaven sentiments d'optimisme
, mai havia vist el món tan clar i acollidor. Després de més d'una hora recorrent els carrers solitaris d'una nit sense lluna, amb el peus mullats i un mig somrís dibuixat sota la galta va veure passar una noia entre les ombres del revolt més pròxim. Primer, va pensar que havia estat imaginacions seves, després va sentir els seus passos colpejant l'aigua que abraçava el terra. Accelerant el pas va arribar a la cantonada, tragué el cap una mica esporuguit pel fil de l'edifici i tornà a veure el seu caminar gràcil i hipnòtic allunyant-se en les intermitències de la foscor d'un carrer de fanals distants. Així va romandre una estona camuflat observant-la allunyar-se, llavors com un tic elèctric que et recorre tot el cos es va posar en tensió, va córrer cap a ella i la va enxampar...
Aquella nit una suau pluja acaronava el sostre del pati interior de casa seva mentre li besava la base del coll, els seus llavis tremolosos feien vibrar el borrissol tendre del seu cos, cercava els amagatalls més inaccessibles, una altra dimensió del plaer els envaïa entre carícies. Si més no haurien pogut oblidar qui eren i que feien però aquella acollidora abraçada els blocava i els fonia. Eren còmplices del seu plaer, eren amics de la seva confiança, confidents sense paraules, eren companys en aquell cel, l'havien tocat subtilment amb la punta dels dits i ara tornaven a ser a la terra convençuts que a l'alba despertarien amb l'al·lè pausat de l'altre xiulant un missatge de tranquil·litat: estic aquí i no he marxat, gràcies per fer-me l'amor en aquesta nit plujosa.
Aquell matí la pluja cessà, el sol va sortir amb força i els primers raigs van travessar el patí interior i sacsejaren els amants.
, mai havia vist el món tan clar i acollidor. Després de més d'una hora recorrent els carrers solitaris d'una nit sense lluna, amb el peus mullats i un mig somrís dibuixat sota la galta va veure passar una noia entre les ombres del revolt més pròxim. Primer, va pensar que havia estat imaginacions seves, després va sentir els seus passos colpejant l'aigua que abraçava el terra. Accelerant el pas va arribar a la cantonada, tragué el cap una mica esporuguit pel fil de l'edifici i tornà a veure el seu caminar gràcil i hipnòtic allunyant-se en les intermitències de la foscor d'un carrer de fanals distants. Així va romandre una estona camuflat observant-la allunyar-se, llavors com un tic elèctric que et recorre tot el cos es va posar en tensió, va córrer cap a ella i la va enxampar...Aquella nit una suau pluja acaronava el sostre del pati interior de casa seva mentre li besava la base del coll, els seus llavis tremolosos feien vibrar el borrissol tendre del seu cos, cercava els amagatalls més inaccessibles, una altra dimensió del plaer els envaïa entre carícies. Si més no haurien pogut oblidar qui eren i que feien però aquella acollidora abraçada els blocava i els fonia. Eren còmplices del seu plaer, eren amics de la seva confiança, confidents sense paraules, eren companys en aquell cel, l'havien tocat subtilment amb la punta dels dits i ara tornaven a ser a la terra convençuts que a l'alba despertarien amb l'al·lè pausat de l'altre xiulant un missatge de tranquil·litat: estic aquí i no he marxat, gràcies per fer-me l'amor en aquesta nit plujosa.
Aquell matí la pluja cessà, el sol va sortir amb força i els primers raigs van travessar el patí interior i sacsejaren els amants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada