After nineteen spinning sessions, racmax019

Oki oki, after Sónar and Minus special at last Mercè, I thought it'd be interesting to make a special m_nus spinning session. I'm very grateful to Andy for this music ;D

Anyway, It's dedicated to Abi for her new life in Chicago, good luck friend! We've already been missing you :__

http://www.2shared.com/file/4000456/4cbae298/racmax019.html

Note: if you try to download and it's not already available, tell me and I'd be able to upload it again.

25-08-2008 :: Dia 19 :: De nou Venècia, es tanca el cercle

Ruta:

Ljubljana (Eslovènia)
Villach (Aústria)
Venècia (Itàlia)

Diari:

Com al trajecte Podgorica - Belgrad, m'alce com si haguera fet una marató. A l'entrada a Ljubljana obric els ulls, la ciutat està sumida en la boira, això ja canvia, té un sabor de centre-europa. L'autobús ens deixa en una vorera a cinquanta metres de l'estació, agafem la motxilla i a veure la combinació a Venècia, així que deixem per a la propera aquesta ciutat que pinta tan bé.

A per el tren en l'estació de Ljubljana

Pugem al tren en direcció Villach, Aústria, encara visitarem un altre país que no coneixíem, però açò dura els trenta minuts que triguem en fer el canvi de tren. Ens asseiem en un couchette, ve el revisor i ens fot fora, estem en primera classe, ale a buscar la segona classe.

Desdejuni directament de la pekara de Sarajevo

En Villach mentre espere, comence a escriure al sol, sembla que retorne a la vida després de gairebé no dormir, l'escalfor m'allita, em bressola, però llavors arriba el tren i l'hem de travessar de punta a punta amb les motxilles i trepitjant peus dels italians que tornen a casa. El trajecte és espectacular, els Alps ens mostren muntanyes farcides d'abets de més de vint metres, cases de fusta esquitxen les valls aquí i allà, un glacial encara deixa escapar aigua del desgel, el Lluís comenta: imagina't en març com estarà açò.

Els Alps

Intente seguir escrivint però passem més temps als túnels que a cel obert, en front tenim una parella d'italians típics, un resum dels italians guiris: tots dos vestits amb les millors marques i amb un bitllet d'interrail... trista ironia.

Piazza della Ferrovia


Estació del vapor

Apleguem a Venècia, comprem un bitllet de vaporetto, costa 6,50€, és un autèntic robatori, visca Berlusconi! Després de no validar el bitllet pugem al vaporetto direcció Zitelle, allí fem el check-in a l'alberg. Passa una cosa curiosa, la Núria anirà a l'habitació de les xiques i el Lluís i jo a la dels xics, no deuria de ser al contrari? xD Ho diu el papa ens diu el recepcionista... Mmm, mon pare ja fa temps que em deixa dormir amb xiques, li espetegue àcidament, riem...

Em quede sol a l'alberg, la Núria i el Lluís marxen, preferesc dormir un parell d'hores, em sentent d'allò més bé.

Vistes des de l'alberg

Carrers de Venècia

La biblioteca d'Indiana Jones

M'alce, agafe el vaporetto des de la parada de Palanca i em deixa just al Dorsoduro, vaig a reunir-me amb la resta a la zona d'estudiants: Campo Sta. Margherita, allí mengem i prenem alguna cosa i a voltar pels carrers de Venècia.

Piazza Sta Margherita

Bombers arribant al Parc de bombers

Màscares

Recorrem els mateixos carrers que el primer dia, però ara sense les motxilles però amb el pes de gairebé vint dies que pesen tant o més. Comente amb els companys que tots els viatges haurien d'acabar on han començat, així et pots mirar i dir en què has canviat, què coses has après i llavors valor totes les experiències que has viscut, aquestes conclusions les deurien extrapolar a qualsevol camp, sempre he vist la vida com el viatge més bonic on ens trobem immersos, en constant evolució... Eres inquiet, tornar a volar lliure, temps al temps. Hehehe, el sol ja s'ha tocat, volem junts!

Nous camins

La Biennale comença a l'endemà, seria un punt haver-ho fet coincidir, però bé a la pròxima, així que fem un gelat a la Piazza S Marco mentre escoltem música en directe (la policia ens va allunyant de la música perquè diuen que no podem seure al terra de la plaça, what's the fuck?), bé, això s'acaba i les forces també, tornem a l'alberg, llegesc sobre la guerra de Troia i agafe de seguida la son, bonne notte, demà serà el darrer dia :__

Llums

Frase del dia:

• Rubén: Perquè els xics i les xiques han de dormir separats?
• Recepcionista alberg: Per què el Papa ho diu.
• Rubén: Mon pare ja fa temps que em deixa dormir amb xiques.

24-08-2008 :: Dia 18 :: Leaving Sarajevo

Ruta:

Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)
Ljubljana (Eslovènia)

Diari:

El checkout és a les 10h, anem al menjador de l'alberg a desdejunar i paguem les tres nits, serà el darrer dia a aquesta meravellosa ciutat.

Deixant Sarajevo

Anem a comprar el bitllet però està tancat. Passa una cosa curiosa, el Patrick s'ha quedat tancat a l'alberg, mentre estava a la dutxa, vaig tancar l'habitació quedant-se entre el lavabo i l'habitació, es tant divertit com els canadencs de South Park...

La companyia es reuneix per darrer cop

Un cop reunida la companyia, fem una caminada per la vora del riu, dinarem tard perquè el bus Ljubljana durarà tota la nit, després de punxar a la Núria anem a una cevapciceria i ens fotem el manso, plens fins al coll ens preparem per marxar.

Passejada pel riu

La felicitat no es pot mesurar

Quan anem a comprar el menjar el sopar per al viatge ens trobem a gent nova, una galega que es diu Marta i dos angleses, una d'elles és diu Steph i pel que ens expliquen estan viatjant com nosaltres, la Marta ens diu que viu a Londres i que companyes de la universitat, l'Steph ve a treballar a Barcelona en unes dues setmanes, així que intercanviem adreces. Ens acomiadem d'elles primer i del Patrick després, el nostre nou amic es queda un parell de dies més i si té diners vindrà a visitar-nos abans de marxar cap a Toronto.

Patrick anava repartint diners per tot arreu, clin-clin

Agafem l'autobús a les 20h40, per davant deu hores de camí. No aconseguesc pegar ull, i menys quan entra una marabunda de serbis més brutos que un arao i ens quedem amb un únic seient on intentar dormir. Sempre que estàs agafant la son arriba alguna frontera... Bòsnia, Croàcia i Eslovènia: un bus de 50 persones a les tres de la matinada i a les cinc en el carrer caient la rosada i congelats de fred...

Unit nations without any bordes

Bona nit petita / Laku noc mala

El món és ple de cap quadrats

Frase del dia:

• Lluís: Anem a fotre-mos el manso.

23-08-2008 :: Dia 17 :: Edo Murtic i Razoo

Ruta:

Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Diari:

Matí perdut i cap al migdia a visitar les mesquites, em pose pantalons llargs per a l'ocasió però, avui, 23 d'agost és dissabte i estan totes tancades, hahaha.

Banys àrabs convertits en llibreria

Així que anem a fer un tomb per el centre i, finalment, la biblioteca nacional, ara és buida i destrossada perquè fou bombardejada i es van cremar moltíssims llibres de valor...

Biblioteca nacional de Sarajevo

Ara mateix aquesta acull una exposició d'Edo Murtic on es mostren els horrors de la guerra amb un toc gernikià. Tanque els ulls i imagine aquest edifici de l'època austrohongaresa en la seua plenitud, a rebentar de coneixement i saviesa, poc després en flames mentres la gent intenta salvar algun llibre i com en el Nom de la Rosa d'Umberto Eco no sabent quin de tots hauria de ser el primer. Antic ajuntament, després llibreria nacional i ara un edifici destruït i desficiós a l'entrada del qual es pot llegir: no oblidem!

Horrors

Estructures tristes, colors negres

Restes del sutge provocat pel foc

Estil guernikià

Torne a l'alberg i escric, em trobe amb el Gildes, acaba de fer un Erasmus a Barcelona, és de puta mare, anem a prendre alguna cosa a un bar que posen música reggae, em convida a una cervesa. Després vaig a trobar-me amb el Lluís, la Núria i el Patrick, han anat a veure una altra pel·lícula al festival, jo tenia ganes d'estar una mica sol, ja sabeu que de vegades tenim necessitat d'un temps per reflexionar, un temps per a nosaltres.

Just en front de la carpa del Film Festival hi ha un lloc on toca un grup bosnià anomenat Razoo, increïble, és com un Sound System amb un dj emprant únicament tecnologia digital, m'encanta, un home enorme que cata i fa les percussions i un teclista, impressionant, els hem de portar a Barcelona, que tal si utlitzem el contacte de la Razzmatazz?

Razoo increïble en directe

El cantant de Razoo

D'aquí a un lloc que es diu l'Hacienda però el llistó ja estava massa alt... Així que toca anar a dormir!

Sopar abans d'anar a l'Hacienda

Frase del dia:

• Lluís: Do you know razzmatazz?
• No.

22-08-2008 :: Dia 16 :: The War

Ruta:

Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Diari:

Ens marxa

Ens llevem el més aviat possible, hem d'aprofitar el breakfast que descobrirem que és una espècie de sopa de tomàquet acompanyada amb pa una mica ranci. Ens ho fotem tot encara que no és res de l'altre món, per això tornem a desdejunar una pasta i un te en una terrassa a tocar de la font del centre de Sarajevo on, pel que es veu, sempre raja aigua, bé, no gastarem més diners en aigua.

El desdejuni dels campions

La companyia amb el seu no membre canadenc es posa en marxa, anirem a visitar el túnel que va salvar Sarajevo, sona romàntic, però és ben diferent: durant el setge serbi de la ciutat que va començar el 1992 tenia un únic accés no controlat pels ocupants, era un camí que travessava l'aeroport sota control de l'ONU, el més curiós era que aquest corredor gairebé sense vegetació ni llocs on amagar-se es convertia en una trampa mortal, qui intentava travessar-lo era abatut pels francotiradors serbis en el foc creuat. Si tenies la suficient sort d'arribar fins a l'aeroport, era l'ONU qui t'enxampava i et retornava a la ciutat, un joc macabre però en un tira i arronsa continu. Llavors al 1993 després de quasi un any de setge, es decidí clandestinament construir un tunel que travessés aquest corredor, es va trigar vuit mesos però a la fi va esdevenir l'única entrada i sortida de la ciutat durant la resta del setge: es transportaven queviures, als ferits, correu cap a l'exterior, es passà un cable per dur llum a la ciutat i comunicacions. Tot açò gràcies a més que admirable col·laboració de la família Kolar sota la casa dels quals començava el túnel.

Corredor de la mort

Amb tota aquesta història en ment agafem el tramvia número 3 fins Ilidza, l'última parada, pugem sense bitllet com fa tothom i al final ens enxampen i ens toca pagar una multa d'uns 13€, en déu, els únics pardillos que pagaran una multa en anys.

Tramvia de Sarajevo

Al final del tram hi ha l'estació d'autobusos on preguntem com anar, sembla que hi ha una dona (sense dents) que diu que Barcelona és la ciutat més bonica on ha estat mai, ens diu que unes noies que no parlen cap idioma comú amb nosaltres (ni anglès) ens acompanyaran. La nena moreneta ens du fins a la porta després de caminar un parell de quilòmetres, ens dóna l'adreça de messenger i se'n va amb uns quants marks que li dóna la Núria.

La casa de la família Kollar

Llavors ens adonem que ens trobem davant una petita casa amb una porta de fusta, és una casa particular, la casa de la família Kolar que ara és com un museu: eines de la construcció del túnel, uniformes militars, ajuda, fotos i un vídeo que explica la història, a més a més, dels darrers vint-i-cinc metres que encara es conserven del túnel, has d'entrar ajupit perquè fa una alçada de 1'60, és humitós.

Entrada al túnel

Camins d'esperança

Em sent trist i afectat, crec que empatitze amb tota aquella gent, 11.000 morts durant el setge més llarg patit per una ciutat mai. A la ment em venen les imatges de quan tenia deu anys i veia Sarajevo del color verd de la visió nocturna i il·luminada amb intermitència pel foc incesant d'artilleria, sortim d'aquí...

Sense oblit

Signar per no oblidar

Anem tranquil·lament cap al centre, però és impossible oblidar, l'avinguda per on transcorre el tràmvia està plagada d'edificis foradats per la metralla i taques roges al terra que marquen on queien les bombes, aquesta avinguda s'anomenava snipper avenue (dels francotiradors), si algú s'aventurava a travessar-la era abatut fredament pels francotiradors serbis, amarga bogeria. Prou de situacions que enterboleixen la meua ment.

Snipper avenue

Cell bomb

Un cop arribem al centre anem a buscar algun lloc on dinar. Trobem un donner molt petit però molt autèntic, demanem ayran, iogurt amb sal molt refrescant, Patrick ens diu que el prenen sobretot a Turquia per a combatre la deshidratació, per acompanyar-ho el plat que ens recomana l'homent que regenta el restaurant és un Iskendar que és nom que rep Alexandria a Turquia. Increïble, un llit de pa de pita amb carn a sobre, banyat en una salsa i amanit amb iogurt dolç.

Iskendar, so good!

Decidim anar al cinema, a Sarajevo hi ha el Sarajevo Film Festival, fan una pel·lícula del guionista de Com ser John Malkovic: Sineckdoque, New York, anem a pels tiquets, després a veure la semifinal de bàsquet entre USA i Argentina, de camí, a un parc on sembla que hi ha una mena de fira del llibre, em trobe uns escacs gegants i dos homes que hi fan batalla.

Escacs al carrer

Posta de sol a Sarajevo

Posta de sol a Sarajevo

Després d'això al cinema, la pel·li és massa subrealista, em costa una mica seguir-la. però té moments increïblement divertits Això sí el curt que passen abans ens agrada molt, tots buscant-li el significat, us el recomane Soping center, és un curt bosnià.

Sarajevo Film Festival

D'aquí recorrem la nit de Sarajevo, d'un garito que posen rock al Jez on ens trobem una postal calacada a la pel·lícula de Kustirica, Underground: un bombo, una trompeta i un trombó tocant al mig d'una cova mentres la gent es torna boja, és interessant però massa descontextualitzat per a nosaltres, així que busquem un lloc amb més marxa i acabem al The Club, un lloc on posen RnB i hiphop tota la nit...

Banda tradicional al Jez

Monument als caiguts en la II Guerra Mundial

Frase del dia:

• Rubén: Jo sé d'un que aquí demanaria els cubates de dos en dos i els abocaria en un sol got.

21-08-2008 :: Dia 15 :: Road to Sarajevo

Ruta:

Belgrad (Sèrbia)
Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Diari:

Com ja comença a ser rutinari, ens llevem, dutxa i desdejuni, aquest alberg té Internet gratis i així puc revisar el correu-e, el Neil està bé i ja ha penjat les primeres fotos al facebook, m'haguera agradat que ho fes un cop haguérem arribat a Barcelona, però també m'agrada veure'ns navegant per les illes de Hvar. També ens arriba una molt bona notícia, ens té preparat un sopar de benvinguda el 27, tal volta chopped i juicy? anirà bé!

Això és Belgrad: el militar i l'empresari amb bermudes,
qui està més boig?

Amb tot carreguem les motxilles a l'esquena, inseparables companyes de viatge, comencen a ser una part més del nostre cos i cap a l'estació d'autobusos, tenim el bus a les 13h20. Com què encara tenim un parell de coses a fer com és gastar els pocs dinars que ens queden (és la moneda sèrbia) en alguna cosa per dinar.

Pugem a l'autobús més vell on hem viatge fins ara, ja comencem a notar on anem... Fins que arribem a la frontera el paisatge és pla, inhòspit i avorrit, no hi ha massa coses a veure, intente dormir però fa molta calor, ja ens ho deien anem a la zona on fa més calor, dinem un simulacre d'entrepà a l'ombra que l'autobús en un bar de carretera.

Primer contacte amb Bòsnia
Cases noves...

Però ven aviat les coses canvien, quan passem la frontera i ens endinsem en la República de Bòsnia i Hercegovina, el paisatge canvia: montanyes amb frondosos boscos, intermintències de túnels i penya-segats, un llac enorme ens segueix uns quants quilòmetres. Totes les cases estan prou destrossades o amb rajoles noves però sense enlluir, sembla com si tothom s'haja posat d'acord per esborrar les emprentes del desastre i comencen a reconstruir-ho tot, el està intacte són els camps, conreus, ramats... Com si no haguera passat res. Tot açò és perque la nostra ruta ens ha portat prop de corredor de Posavina on la neteja ètnica fou més intensa per par dels serbo-bosnians amb l'objectiu d'unir les comunitats de serbis del nord amb els de l'est, que fred és parlar de coses que no són transcendentals.

Cevapcici

Fem una autrada en una espècie de bar de carretera, al costat del bosc i demanem un cevapcici, mentre el preparen observe una família sopant a la vora, des de l'àvia de 85 anys fins al més jove d'uns 30 anys i escaig, tots de negre, parlen en veu baixa gairebé no riuen, es nota encara la flaire rància de la guerra, les pors i l'olor a mort.

Camí a Sarajevo fins que la senyora del costat diu que ja hi som, una ciutat de 700.000 habitants encastada entre muntanyes i travessada pel riu Miljacka, ja s'està fent de nit, els miravets de les mesquites apunten al cel volent foradar-lo i els llums il·luminen la vall.

Quan arribem a l'estació d'autobusos estem tan perduts com noi no balcànic que anava al bus, es diu Patrick i és canadenc, ve desde Corea del Sud i va camí de Londres, son pare fou corresponsal de guerra durant el setge de Sarajevo per les tropes sèrbies, té moltes històries a contar i la nostra proposició és que s'unesca a l'equip, accepta de bon grat però de manera reservada, ho és una mica.

Prenent quelcom amb el Patrick

Afagem un taxi al centre i allí intentem trobar algun lloc on dormir, un cop allà ens trobem amb unes noies que amablement ens acompanyen fins al centre, en Patrick coneix un lloc on, tal volta, tinguen habitacions. Així és, ens duen en furgoneta a una casa amb molts llits, això és el concepte d'alberg a Sarajevo, ens fem a la idea. Està al costat d'un cementri però està molt bé. Ens descarreguem i anem a fer un tomb, el cementiri ocupa tot un costat de la baixada, les dates de la mort van del 93 al 95, tètric. Se'ns acut passejar entre les tombes i ens fan fora, s'han de seguir els camins marcats, pardon, pardon.

Cementiris de Sarajevo

En breu tindré una notícia força dolenta, la càmera no funciona com deuria, xe! en la ciutat més bella hauré d'utilitzar el mòbil, quina putada! Recorrem els carrerons, cases baixes i els miravets de les mesquites que s'ho miren des d'allà dalt, entrem a diversos llocs intercanviant impressions amb el Patrick.

Miravet

Gairebé totes les façanes tenen emprentes de la guerra, la metralla ha deixat la ciutat foradada per tot arreu, el Patrick explica que les taques vermelles que hi ha al terra són shell bombs que quan impactaven eren marcades per la gent de Sarajevo pintant el lloc de vermell, així sabrien on havien caigut. Amb tots aquests flaixos del passat ens anem a dormir entristits.

Frase del dia:

• Rubén: És ple de cementiris, saps que, nosaltres perquè ho veiem amb llunyania però aquesta gent ha perdut amics, familiars, fills... I per a acabar d'adobar-ho va viure un setge de quatre anys. Si ho pensarem, si ho reflexionarem, no pararíem de plorar en tota la nit.
• Lluís: Sí...