Espantat pel full en blanc, atemorit per omplir aquell buit d'unes primeres paraules, mentre ressonaven les notes mig ensordides d'un cançó de Dire Straits, veia passar els vianants amb una perspectiva àrea d'allò més indiscreta. Als seus genolls acomodava el portàtil, la llum enterbolida dels seus veïns transmetia intimitats, pot ser ja feien l'amor, potser jeien al llit mormolant-se secrets inaudibles per a la resta del món, creient-se el centre d'aquest.
Els llums dels taxis de mitjanit enlluernaven les façanes grises i grogoses pel pas del temps, havia estat pensat llargament, ben prompte lliuraria una nova batalla interna, s'enfrontaria al seu passat. Aquell passat que havia estat anys arraulit al més fons dels seus pensament. Una sirena estrident d'un cotxe patrulla el despertava de l'absorbiment on progressivament s'havia anat embardissant, els veïns tancaven la finestra, a part d'intimitat volien silenci, decididament miraven d'acaronar-se al ritme de Sultans of swing, la guitarra semblava parlar, cantava històries adés tan properes ara tan llunyanes, contava històries de pau i de guerra, d'amistat i de cors trencats, de vides passades que ja no recordem, de vides rotes i ulls cristal·lins per unes llàgrimes matineres.
Ja tocaven la una de matinada, almenys havia escrit mitja hora, ja no hi tenia el full en blanc, però la seva expressió era com de preocupació, potser tornava a tenir son, potser se sentia sol encara que estigués envoltat, ara més que mai, per una gentada incomptable de cares anònimes que al matí transcorrerien al seu costat sense donar-se importància, ignorant-se i sense dedicar-se un gest amable o un somrís sincer, la mateixa gent que ara deixava la tele engegada perquè els fes companyia, aqueixa gent que seia al balcó amb una copa de vi, o que apagava els llums per restar anònims dins de sa casa, qui, com ell, únicament mostrava la seva cara als constratos dels reflexos de la pantalla del seu portàtil. Açò li mostrava al món amb trets gairebé dantescs, semblava interessant a la resta del món, però ja el caliu de la seva inspiració de mitjanit s'anava esvaint, anava perdent força, ja no copsava les idees al vol, s'anava apagant a poc a poc, s'anava adaptant al sentir d'una ciutat que ja s'estava ensopint, llevat dels sons llunyans d'alguna ambulància, el trànsit moria per a resorgir a l'endemà amb més força i de nou embusos i claxons inconnexes; però bé, demà segurament serà un altre dia i les coses no les veurà igual, ni ell ni ningú, és tant relatiu això de la realitat que al final no saps si hi ha coses que les has viscudes o simplement sommiades, qui ens diu que el que sommiem no ho vivim en certa manera?
Els seus veïns apaguen el darrer llum, ara dorminaran abraçats: bona nit ens veiem d'aquí a mil anys...
R
Dedicat als vianants anònims que Karadzic va despertar del seu somni per a convertir-lo en malsonEls llums dels taxis de mitjanit enlluernaven les façanes grises i grogoses pel pas del temps, havia estat pensat llargament, ben prompte lliuraria una nova batalla interna, s'enfrontaria al seu passat. Aquell passat que havia estat anys arraulit al més fons dels seus pensament. Una sirena estrident d'un cotxe patrulla el despertava de l'absorbiment on progressivament s'havia anat embardissant, els veïns tancaven la finestra, a part d'intimitat volien silenci, decididament miraven d'acaronar-se al ritme de Sultans of swing, la guitarra semblava parlar, cantava històries adés tan properes ara tan llunyanes, contava històries de pau i de guerra, d'amistat i de cors trencats, de vides passades que ja no recordem, de vides rotes i ulls cristal·lins per unes llàgrimes matineres.
Ja tocaven la una de matinada, almenys havia escrit mitja hora, ja no hi tenia el full en blanc, però la seva expressió era com de preocupació, potser tornava a tenir son, potser se sentia sol encara que estigués envoltat, ara més que mai, per una gentada incomptable de cares anònimes que al matí transcorrerien al seu costat sense donar-se importància, ignorant-se i sense dedicar-se un gest amable o un somrís sincer, la mateixa gent que ara deixava la tele engegada perquè els fes companyia, aqueixa gent que seia al balcó amb una copa de vi, o que apagava els llums per restar anònims dins de sa casa, qui, com ell, únicament mostrava la seva cara als constratos dels reflexos de la pantalla del seu portàtil. Açò li mostrava al món amb trets gairebé dantescs, semblava interessant a la resta del món, però ja el caliu de la seva inspiració de mitjanit s'anava esvaint, anava perdent força, ja no copsava les idees al vol, s'anava apagant a poc a poc, s'anava adaptant al sentir d'una ciutat que ja s'estava ensopint, llevat dels sons llunyans d'alguna ambulància, el trànsit moria per a resorgir a l'endemà amb més força i de nou embusos i claxons inconnexes; però bé, demà segurament serà un altre dia i les coses no les veurà igual, ni ell ni ningú, és tant relatiu això de la realitat que al final no saps si hi ha coses que les has viscudes o simplement sommiades, qui ens diu que el que sommiem no ho vivim en certa manera?
Els seus veïns apaguen el darrer llum, ara dorminaran abraçats: bona nit ens veiem d'aquí a mil anys...
R
Quan, entre gents, estic mut e pensiu
Ausiàs March
1 comentari:
oops, la lluna apunta per damunt les teulades i el mar d'antenes de televisió, ja no està plena però il·lumina igualment...
Publica un comentari a l'entrada