dilluns, 29 de desembre de 2008

Glass cat deprivation :: racmax vol 027

Això és per a tancar el millor any de la meva vida, gràcies xiquets i xiquetes, hem vist els millors DJs, hem viatjat lluny, hem recordat i oblidat, hem sabut aprendre tots i totes de tots i totes, trista expressió de melangia per deixar aquest meravellós any, feliç rostre d'il·lusions que podem assolir entre tots. Amb deler us deixo amb l'última sessió de l'any i feliç 2009.


racmax vol 027


21/12/2008
mixed by racmax



01 Extrawelt - Im Garten Von Eben
02 Simian Mobile Disco - Sleep Deprivation
03 Gui Boratto - Mr. Decay
04 Kaiser Souzai And Nudisco - Discokaiser (Original Mix)
05 Kollektiv Turmstrasse - Holunderbaum (Herz Aus Holz Mix)
06 M.A.N.D.Y. and Booka Shade - O Superman feat. Laurie Anderson (Felix Da Housecat Remix)
07 Robert Babicz - White Series
08 Jurgen Paape & Boy Schaufler - We Love
09 Dj T - Glitter
10 Zoo Brazil - We Are
11 M.A.N.D.Y. - Jah (Raw)
12 Sunsetpeople - Orion
13 Elektrochemie - Star Struck
14 M.A.N.D.Y. vs. Booka Shade - Body Language
15 Heartthrob - Glass Cat
16 Magda - Staring Contest
17 Tractile - Unquenchable
18 FALSE - Bathe


Baixa'l i gaudeix-ne!

Part1
Part2


dijous, 25 de desembre de 2008

Coming back... (always)

El camí és fa curt sobre un camí adés llarg, el camí és monòton però agradable, sempre que faig aquest camí surten les mateixes preguntes, on vas, quan tornaràs, estàs segur que vols tornar... Ens passem mitja vida intentant marxar d’on hem nascut i l’altra mitja intentant tornar. Però si tornes vols marxar, exili, records, malastrugança. El camí s’estira i s’arronsa, s’allunya i s’atansa, ens dóna experiències, vides que es retroben, vides que s’esmunyen, vides que se sorprenen, vides paral•leles que mai s’arriben a tocar i vides tangencials que es besen per un instant. Aquesta ruta plena de vivències flueix sense gairebé adonar-nos.

Retrobar els amics i amigues, caminar per carrers que hem vist acurtar-se perquè les nostres passes és feien més llargues i edificis que hem vist fer-se petits perquè cada cop nosaltres som més grans, venim inflats de coneixements i tot el poble es redueix a una partícula a la vista insignificant però que forma part de tu igualment, com els àtoms, per si sols són insignificants però configurant-los adequadament obtenim grans coses, forma part de tu i t’ha influït i marcat.

Ara mateix veus coses que no t’agraden però això mateix com en qualsevol aspecte de la vida t’ajuda a saber que vols, l’extraordinarietat del poc usual ho fa especial, la monotonia del de sempre ho fa ranci i mancat d’al•licient, si saps el que no vols sabràs el que vols, una bona idea m’atreviria a dir.

dilluns, 15 de desembre de 2008

I'd miss u

Sóc aquell que anava buscant, el que únicament escriu quan sent melangia, el que s'estreny a tu en aquestes nits de fred, el que et diu good morning quan encara no ha sortit el sol.

Sóc aquell que vaig voler ser però mai arribava a ser, sóc com sóc, rialler, fester, lleial, amic dels meus amics, ombra de la teua escalfor, parany dels teus cabells, amagatall dels teus petons, paratge dels teus braços, còmplice de les teues mirades.

Sóc qui vaig voler ser i, ara, amb tu, vull ser com sóc, vull no canviar, vull carícies de bona nit i petons de bon dia, vull el teus llavis càlids quan fa fred i els teus ulls frescos quan fa calor, bull la meua sang quan et mire, bull... vull... et vull?


4 u, c u soon!

dilluns, 8 de desembre de 2008

Song from my dad dedicated to my bro and me

If you want to listen it, click play button, if you want to download it, click the link:
Antoni Cànovas - Estrany

Enjoy it!

dijous, 4 de desembre de 2008

Exili?

Molts cops m'acabo sentint com un exiliat aquí, som tan propers en tantes coses però tan llunyans políticament. Per ço, per aquí dalt les coses van bé, però quan miro al sud del país o quan arriben notícies com el tancament de tv3, em dóna la sensació que vull oblidar les meves arrels, maleïts sigueu per empènyer-me a aquesta situació, voldria viure al País Valencià com ho faig al Principat. Ja no tinc 20 anys contràriament al que cantava Joan Manuel Serrat però segueixo pensant el mateix i pot ser la situació segueixi degradant-se al meu país però per molt que vulgui oblidar les meves arrels seguiré estimant-lo, vull ser valencià com em van ensenyar que podria ser.


dilluns, 1 de desembre de 2008

Mor Mikel Laboa

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Vola ocell...




dimecres, 19 de novembre de 2008

La primera rialla i el primer plor

Gairebé tothom sap que el primer plor d'un nen es produeix poc després de néixer, però, i la primera rialla?

Saps que connectes amb algú quan totes les seves rialles sonen com la primera rialla. Quan cada gest s'acompasa amb la realitat i llavors pots veure que torna a ser com un nen de nou i riu per primer cop.

Cada cop que plorem ho fem des de molt endins, des dels nostres instints més bàsics, plorem com la primera vegada que vam plorar encara que no ho recordem. Però quan riem no sempre ho fem com els nens que vam ser, podem deixar entreveure un somrís, però és realment quan riem com xiquets encuriosits jugant amb papellones d'argent quan realment hem connectat amb allò que vam ser i allò que no deurien de deixar de ser mai.

Un petó a la teva rialla.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Welcome Sunset People :: racmax vol 023

Bé xiquets, aquí va el primer directe, això fou la prèvia a anar a l'Apol·lo a veure a Michael Mayer.


racmax vol 023
(live!)

15/11/2008
mixed by racmax



01 Kollektiv Turmstrasse - Holunderbaum (Mick Rubin remix)
02 M.A.N.D.Y. vs The Sunsetpeople - Sunsetpeople (M.A.N.D.Y.'s Latenightflight To Monza Mix)
03 Kaiser Souzai vs Nudisco - Kaiserdisco
04 B1 Engage - Drum
05 Scsi-9 - 1000 Needles
06 Stephan Bodzin - Station 72
07 DJ T - Galaga
08 Williams - The Arrival
09 Ambivalent - R U OK
10 Niederflur - Sprinkler
11 Scsi-9 - Dubstack
12 Jona - Learning From The Mistakes
13 Kevin Saunderson - World of deep (Jesse Rose respect to detroit remix)
14 Chaim - Chicken Kiev
15 Slam - Staccato Rave (Adam Beyer remix)
16 Stephan Bodzin & Marc Romboy - Callisto
17 Substance vs Vainqueur - Emerge 1
18 Nathan G - Ticka Boom
19 Magda - Staring Contest
20 Oliver klein - Jeton (Rien ne va plus EP vol. 1)
21 Gernot Lance - Lesistance (Richie Hawtin mix)
22 M.A.N.D.Y. vs Booka Shade - Body Language


Baixa'l i gaudeix-ne!

DOWNLOAD


dimarts, 11 de novembre de 2008

Pedraforca :: La tornada :: 31/09/08

Ens despertem per l’alarma del possible temporal que pot caure en poques hores, això implicaria quedar-nos aïllats... Mmmmm, de debó voleu treballar demà? Sembla que sí. El grup es posa en marxa, és increïble el ràpids que som, sorprès. Desdejuni, fem comptes, recollim totes les coses que tenim a l’habitació i al menjador i podem marxar, cada cotxe s’agrupa entre ells per a baixar pel rierol sota la pluja fins al cotxe.

Just love!

Plou força, no para, menys mal que porte el ponxo i ja m’he posat les botes que vull mullar-me ;D Un cop als cotxes, se’ls ha de donar la volta, sempre el morro del cotxe cap al barranc així pots veure fins on pots arribar, al contrari podries relliscar i caure, sense problemes comencem a baixar lentament però amb els quatre cotxes junts, és com una caravana en una expedició. Deixem a un costat el camí al refugi i entrem a la carretera que ens portarà a Berga, enfiladissa i recargolada ressegueix les vores de les muntanyes mentre va baixant, de nou ens trobem embús a la carretera, però val la pena anar a poc a poc, podem veure les caigudes d’aigua, les cataractes, els rius que baixen dels Pirineus amb virulència gairebé a vessar d’aigua.

Quan ja hem passat Berga, accelerem, el cel s’aclareix, pot ser un sol tímid ens faça l’ullet, mentre conduesc pense en aquest cap de setmana ple d’experiències i aventures, els millors anys de la nostra vida...

Fins la pròxima


Pedraforca :: Ressuscitem d'excursió :: 01/10/2008

Em desperte al teu costat amb la boca seca, vaig al lavabo i he de sortir del refugi i anar a la part de darrere on està la caseta de les dutxes, no plou, però el fred m'agafa pels muscles i em sacseja ben fort, m'acabe de despertar de sobte. Quan torne a entrar em fixe en com està l'habitació comuna, sembla que algú l'haja rebolicada tota buscant alguna cosa que furtar,. Com un cercle impossible de travessar si no estàs amb nosaltres, al voltant de la xemeneia les empremtes de l'última nit encara són visible, puntes de cigarreta, ampolles i mitjons mullats. Recull les coses, les deixe a un costat i escombre el terra, en Jordi, sempre de bon rotllo em diu que avui ja no estarem sols i que intentem estar més tranquils. Torne al llit, a veure si puc dormir més de les tres hores que duc en el meu compte personal d'insomni.

Refugi Lluís Estallens

Sembla que els déus no em són propicis, no dorm gaire però no passe res de fred. Em lleve i amb mi, gairebé tota la tropa, cares de son, ulls emboirats, algú tus, desdejuni improvisat, llet, te o cafè, amb galetes o pa amb tomaca.

Desdejuni de germanor

Firewood

Esperant...

Una mica d'ordre ja que des de primera hora del matí han estat pujant excursionistes, muntanyesos i segur que algun pixa-pins. Amb la neu que queda a fora i mentre esperem que tots surten per començar l'excursió, fem alguna que altra batalla, és el començament d'una campanya de "guerra" en lloc d'una excursió plàcida per la muntanya. Mentre enfilem la senda que ens portarà a la Tartera del Pedraforca, sembla que dalt hi ha massa neu com per a aventurar-nos a pujar-hi, això també ens ve bé, perquè així haurem de tornar, més que una excusa.

Primeres batalles

Tots prepats

La primera part de la pujada té bastant d'arbrat i la senda ha esdevingut en alguns punts un petit rierol que baixa mullant-nos els peus la neu que es desfà més amunt, el Dave comenta que és increïble, crec que tothom està d'acord.

Muntanyes nevades al fons

Mart

Quan ja portem una bona estona caminant, deixa de baixar aigua però s'ompli tot de taques blanques de la neu caiguda en les acaballes de la setmana. La lluita comença, tothom és objectiu de tothom i si estàs enmig reps boles de neu per ambdós bàndols. El Salva es converteix en un esmunyedís franctirador que s'amaga en qualsevol revolt, el Morata no descansa, un enèrgic Myles no s'arronsa i no s'atura davant ningú, tots són víctimes als seus ulls, l'Almudena, l'Steph, la Sophia o la Rachel tampoc esperen a rebre i contraataquen: Move move! Go go! Between enemy lines. Entre batalles de neu, les treves serveixen per contemplar el paisatge, tota la vall està rodejada de pics nevats i les tonalitats grises dels núvols donen a la vall un aire místic, relaxant, òbviament és l'antònim més oposat de la Diagonal.

Just relax

;D

Sense parar ni ha descansar arribem a la Tartera, un pedregar amb aquesta forma característica on les roques s'ordenen sense sentit per tota la pendent i, per a més inri, la neu les quasi cobreix i s'escola entre les pedres, creant una pista de gel d'allò més perillosa.

Volem neu

Molta neu

En el nostre camí

Si l'haguereu vist la nit anterior...

Després d'una aturada que no arriba a cinc minuts, comencem la tornada, ens ha quedat la inquietud de pujar més. La tornada sembla més tranquil•la fins que algú recorda que la neu es pot llançar... Ahhhh! Guerra de neu de nou, aquí és on rep les ferides més importants, una directament a l'ull dret, una altra a la base del coll i el Myles m'esclafa una bola de neu al cap, mare meua, mira que és divertit això de la neu. Finalment, una mica cansat, arribem al refugi, hi ha una font a fora, podem aprofitar per veure aigua directament de la muntanya.

Descans

La gent improvisa un dinar de germanor, el Salva i l'Almudena competeixen a veure qui fa l'entrepà més creatiu, tan per dintre com per fora. Després de dinar cadascú ho pren a la seua manera, jo intente fer una migdiada, d'altres surten a fumar, cartes, xerrades al voltant del foc, algú toca la guitarra d'allò més bé, Dave eres un crac. Parlant de cracs, el tapat del cap de setmana, aquell que no sabíem que ens podia oferir a priori es va destapar... i, a més, gairebé literalment, Lucien, r u fashion victim? Passejar amb una tovallola de mans per cobrir els seus calçotets, i dues bosses per espardenyes, una reverència. Més jocs, cartes i drinking-Jenga, relax per damunt de tot, un cap de setmana per a desconnectar. Et seguesc amb la mirada, em convides a seure al teu costat, t'abrace, et bese... I a sopar, sopa i pollastre a l'ast, no tinc gaire gana però m'ho menge tot com és costum.

SOPAR!!!

Al refugi ja no estem sols a banda del Jordi, hi una família amb un xiquet i una xiqueta, així que avui la festa acabarà abans. Això no obstant, farem una sobretaula com toca a un dissabte, tenim tots el necessari: cartes, trivial i risk... Es fan grups i cadascú juga a allò que més li abelleix, el Morata, la Sophia, el Myles, la Rachel i jo fem un Xinxon, la resta aposta pel Trivial, després d'unes rialles, vora les onze i mitja, s'apaga el generador i tota la claror de la llum s'amorteix i ens quedem a la llum de les espelmes. Aquesta "intimitat" ens permet jugar al Never I have ever, qui ho ha fet que bega, no crec que siga el millor moment, hem de deixar a la gent dormir, però al final tampoc és tan problemàtic...

Aquí la gent fa els últims cigarrets i va a dormir, tots a dormir: Good night!

Quin goig de paratge

P.S.: Gràcies per les fotos a la Marta, el Rober, l'Steph, el Dave,...

dissabte, 8 de novembre de 2008

La era está pariendo un corazón

Le he preguntado a mi sombra
a ver como ando para reírme,
mientras el llanto, con voz de templo,
rompe en la sala regando el tiempo.

Mi sombra dice que reírse
es ver los llantos como mi llanto,
y me he callado, desesperado
y escucho entonces: la tierra llora.

La era está pariendo un corazón,
no puede más, se muere de dolor
y hay que acudir corriendo
pues se cae el porvenir
en cualquier selva del mundo,
en cualquier calle.

Debo dejar la casa y el sillón,
la madre vive hasta que muere el sol,
y hay que quemar el cielo
si es preciso, por vivir.
Por cualquier hombre del mundo,
por cualquier casa.

Silvio Rodríguez

dimecres, 5 de novembre de 2008

Pedraforca :: Els morts calats :: 31/09/08

Com és de costum sortirem tard, xiula el mòbil, arriba un missatge, ja ens esperen al Hard Rock, crec que tornaré a oblidar el meu raspall de dents, típic, quasi quelcom sistemàtic. De camí a Diagonal un plugim suau ens mulla els cabells, òbviament arribem tard però la pluja arriba prompte i es comença a intensificar quan encarem la boca de sortida del metro, sembla que l’aigua cau fent mal. Quasi sense temps a presentació, nice to meet u, Myles! Baixem a pel cotxe, un cotxe on cap tot l’equipatge, la guitarra que la porte l’acompanyant. Encara plou més i més i encarem la Gran Via sota una pluja que esquitxa els vidres sense donar temps a netejar-los, xip-xap.

Fins a Berga és manté aquesta intensitat, passem Terrassa i finalment arribem a Berga, algú comenta que tampoc és tant bonica però que la Patum és una altra història, veus afirmatives i consens, s’haurà d’anar a l’any que ve, ens apuntem! Rubén, make an event ;D La sorpresa que no ho és tant és que tots els pixa-pins van a la Molina a veure la neu... i fem uns 5 quilòmetres de cua per arribar al desviament cap a Saldes. Com era d’esperar aconseguim arribar-hi i ens enfilem amb el cotxe diesel de poca potència per una carretera que en la obscuritat d’una tarda de tardor amb el cel tapat sembla que siga un joc de por, molt apropiat per a la castanyada, què collons és això de Halogüin?

El temps empitjora per moments, mentre conduesc intente veure entre la boira o pot ser són núvols baixos el que creuen la carretera. Amb una mica d’esforç arribem a Saldes, sembla un poble fantasma, no hi ha ningú al carrer, si ho penses bé és normal, nit de tempesta i de castanyes rostides, la gent es refugia a les seves llars. Després de comprar una mica de menjar i una ampolla de Ratafia per al fred, ens marquem un últim objectiu, arribar al refugi que ens acollirà als peus del Pedreforca, el Lluís Estasens. Amb les paraules correctes el Morata m’indica quin és el camí, una carretera de muntanya amb pins i avets a ambdós costats, a mesura que avancem la pluja no cessa. Un cop arribem al mirador agafem un caminal de terra on ja ha caigut alguna pedra que he d’esquivar per seguir avançant i, finalment, la neu al nostre camí, les rodes sobre les empremtes dels altres cotxes i fins al peu de la senda.

Ja sabem que ens mullarem, quinze minuts sota la pluja amb tot l’equipatge a esquenes i amb una única llanterna per als cinc intrèpids. Cap amunt, la senda ara més bé és un rierol per on baixa l’aigua de pluja tan freda que gela la sang i s’enfila pels camals mullats desafiant la llei de la gravetat, creuem els dos pontets recoberts de neu, si piseu entre taulons no rellisca tant. Ningú es queixa, acotem el cap i fem camí, després d’enfangar-nos, relliscar i maleir al de la llanterna que no ens dóna llum apleguem al prat on està el refugi, els més valents gaudiran del calor de la llar de foc sobre les seues carns congelades per la pluja, la neu i el fred, foc per fora i Ratafia i vi vell per dins. Mentre sopem una sopa calenta i una botifarra catalana comencem a pensar en la resta de la gent, per on van, arribaran, sabran trobar la senda, érem l’únic cotxe que comptava amb algú que havia estat abans, el Morata. Trucades que es tallen, bateria que s’acaba, nerviosisme i contenció, com sempre intente calmar a tothom, tot sortirà bé, segur!



Mentre compartim el foc del centre del refugi arriba una trucada de la Laura, estan al mirador per han perdut al Salva i no tenen les claus del cotxe... Ens mirem amb cares d’incredulitat. Això fins i tot per al Salva és massa. Doncs res, algú haurà de baixar, em torne a equipar i el Dave i jo tornem a obrir la pluja amb la caputxa de l’impermeable. Només abocar-nos a la primera baixada de la senda escoltem com crits, la nit dels morts comença a tenir més sentit, un crit de llaurador, pot ser, això únicament pot ser una persona: Salva! Salva! No sabíem que anàvem a trobar la imatge de la nit, entre els dos ponts de la senda mig encorbat una persona amb una caputxa una motxilla de muntanya i bosses d’algun supermercat a les mans, sense cap llum ens mira com mirava Gollum a la llum, com esporuguit. És curiós però com estàs aquí i on està la resta? No sé m’han dit que ara venien. Hahahaha, la millor nit per a perdre’s a la muntanya, en Dave carrega les coses del Salva. Així em podrà acompanyar per recollir a la resta que continua sota la pluja, quan els trobem al costat del cotxe, pugem sis en el pepecar i cap amunt, el deixem aparcat prop de la senda i comença la meua segona pujada, aquest cop una mica més lenta i farragossa perquè els meus peus estan mullant-se sobre mullat, xof-xof. Com una travessia pel desert, Salva, Laura, Tashein, Jawad i Teresa experimenten les inclemències de la muntanya revolucionada.



El següent capítol serà gent caminant en la direcció equivocada sota la pluja durant molt de temps, mitja volta i, finalment, l’Almudena, el Rober, la Vane, el Jose Carlos i la Marta s’uneixen a la tropa que ja comença a ser més que nombrosa, tots recollits a la vora del foc, bevent vi calent. Els llums del refugi es va apagar a les 11 ja és vora les 2 de la matinada i continuem allí, encara queda un cotxe, l’espera acaba i cap a les tres arriba el darrer cotxe, el temps s’ha calmat i Rachel, Sophia, Lucien and Raquel aka Rachel tenen una pujada més “plàcida”, quin perill porten més vi. Comence a estirar la meua consciència, paladejant m’adone que he sigut massa còmplice d’aquell ampolla, tan se val, t’he vist...



La nit s’allarga entre la consciència i la inconsciència, estem sols al refugi però en Jordi, l’encarregat de l’alberg, segurament intenta dormir mentre nosaltres riem, demostrem excessiu afecte als altres i algú intenta calfar-se amb algun cigarret. Com és de costum vora les sis del matí, sóc jo qui ha de tancar la paradeta. El foc de la llar està a punt d’exhalar l’últim glop d’oxigen, consumit s’exhaureix, et bese i a dormir.



dijous, 30 d’octubre de 2008

Al meu amic

Precisament abans de rebre notícies teues vaig estar pensant en tu, sona típic, però saps que no sóc dels que intenten quedar bé amb eixes coses, massa sincer a vegades, he tingut molts problemes amb la meua sinceritat, és una cosa inherent a mi. Jo també me'n recorde de tu tots els dies, entre altres coses perquè tinc una foto teua al tauló que tinc a l'habitació, segurament et vas fixar quan vas estar a l'agost, per mi fou un privilegi deixar-te ma casa.

Mai oblidaré una de les millors èpoques de la meua vida, anant cada cap de setmana a corre-cuita fugint d'aquell poble que ben bé anomenes brut i buit, fèiem, sense saber-ho, camins d'escapada a un altre món, a la nostra futura edat adulta on res no seria com adés, on cadascú guanyaria i perdria moltes coses, on hem canviat en molts sentits, però sé que almenys tu i jo sempre tindrem un vincle especial, més que un amic, trobe a faltar aquelles abraçades que podien, i segur que encara poden, traspassar qualsevol malestar, esmunyir-lo, esborrar-lo, anihilar-lo, fer-lo insignificant i deixar-nos com si fórem les úniques persones sense preocupacions.

Mai t'oblidaré, mai us oblidaré, fins i tot, a qui ja he oblidat i a vegades recorde, temps passats que obrin portes que ja no grinyolen, portes al nostre futur, al futur que vam triar, que hem triat i que serà millor dia a dia, i nosaltres serem millors, perquè mai oblidarem d'on venim i que hem perdut i què volem guanyar.


Per aquí han passat moltíssimes persones: soles o acompanyades, familiars, amics, desconegudes, fins i tot, un equip de pilota valenciana. Sempre diuen que qui ho dóna tot no està obligat a més, jo sóc feliç si la gent al meu voltant és feliç, sé que ho saps o almenys ara li trobaràs sentit. Aquí us estaré esperant, sempre teu, el teu amic a través del temps i l'espai,

Rubén

Una cançoneta i monanem!

Rubén, bonico meu

Ei xeee!. Que tal va tot?

Tio ma entrat morrinya de tu... mogollo (bueno la vitat es que quasi tots els dies, i sobretot en cap de setmana, em recorde ;com a mínim uns minuts; de tu). Se que t'anira molt be per allà, allò té un encant i una capacitat d'explosió cultural, etílica, festera i ecològica brutal. Tio era per dir-te que tinc una proposta per a tu, algo que es pot fer un poc mes avant. A vore si és viable... tant de bo...

Bueno tio que te tire de menos de vitat, però estic content de saber que estas gaudint del plaer d'haver fugit d'un poble que es mor de cement i brutícia cultural.

Parlem prompte! ;D

Jo si que et trobe a faltar, mon amie!

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Tantanthan

Es tan rítmic com una carícia,
tan detestable com la immundícia.

Tan típic com la immundícia,
però tant remarcable com una carícia.

Tan tríptic com tu mateixa,
i tan inesborrable com una feixa.

No tan modelable com la feixa
però tan químic com ella mateixa.

Un, tan
Dos, carícia, immundícia
Tres, queixa, eixa, mateixa
Quatre, rítmic, típic, tríptic, químic
I cinc, detestable, remarcable, inesborrable, modelable

Tan-tant-han

diumenge, 26 d’octubre de 2008

It's as simple as that

  • Sit down.
  • I can't, I'm working.
  • You can do anything
    you want to do.
    You don't sit down
    'cause you're working.
    The reason you don't sit down
    is you don't want to sit down,
    because it's more comfortable
    to accept a law
    than question it
    and live your life.
    All of us.
    We've bred the life
    out of ourselves!
    We live in a fog.
    We live in a dream.
    And we are dead.
    How old are you?
  • 23.
  • I've lived
    in a fog many years.
    Most of the life
    I have to live, it's gone.
    I wasted it
    because I didn't know.
    And you know what
    the answer is?
    To live.
    That's it.
    In one moment,
    for which I thank God.
    To live!
    I want to
    tell you something.
    No one's going to know.
    Just you. That's all.
    No one's keeping score,
    and no one cares.
    I want to go home with you tonight.
  • Why?
  • Why do you think?
    I want to fuck you.
    It's as simple as that.

(an extract from Edmond film)

My heart is now sparkling

Tríptic, tres poemes de la por en tres idiomes distints:
  1. Fear
  2. Por
  3. Tengo el alma henchida

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Feelings

¿De qué color es un sentimiento?
La respuesta esta en el silencio
en contemplarte y mirarte
en saber que existes
en poder pensarte
en anochecer soñándote
un sentimiento es amor
pero sin color
sólo el color que tiene el sentirte.

by Diana

divendres, 24 d’octubre de 2008

Happy birthday Warren!

Lega, lega, legalización!

dijous, 23 d’octubre de 2008

Tengo el alma henchida

Tengo el alma henchida
cuando miro a mi lado,
busco amor en tu bebida,
encuentro sexo en tu tabaco.

Se deforman tus formas
se inhiben mis sitios,
me regalas tus ropas
y esparcen sus vicios.

Cantan mis estímulos
cuando silva el viento
de tus dulces labios,
momento suculento.

Inquietante clausura
que libera sabor rancio,
una maloliente ternura
que encarcela cansancio.

Una bebida ya olvidada
junto a cualquier bar
una espera desesperada
cerca de aquel mar.

Tengo el alma henchida
de ti, de mi, de todo
tengo el alma henchida
fuera miedo de un soplo.

La crisis

Per als poc doctes en temes econòmics, d'aquí podeu extreure quin és el problema exactament i quines dimensions té i/o tindrà...



Encara que faça la situació força còmica, el que diu té més que fonament, més d'un estarà pensant si tenia sentit viure anys tan punyents de l'economia a canvi del que pot venir. Odie la cultura de la por i els seus principals defensors, que ho fan sense descans, ficant por a tothom d'una manera desproporcionada, però sembla que el sistema ultralliberal ha perdut el control i no sabem si té un rumb definit, algú recorda l'última escena de Fight Club? Reboot?

Gràcies pare per fer-me arribar l'
enllaç de qui va descobrir a aquest gurú de l'economia.
També podeu veure les seues reflexions a un altre escrit al mateix bloc.


dimecres, 22 d’octubre de 2008

Por

Sí, hi havia sexe al malson,
però més que alleujar,

agreujava aquest tràngol,
el plaer es deformava i s'estirava
com l'espiral aurea desdibuixada.


dimarts, 21 d’octubre de 2008

Fear

I'm afraid to go to bed because yesterday I've got a amazing scary nightmare.
Sorry, but I dreamed about you.
Fucking
subconscious... I don't still know if I really hate you, hit me, hit me again...


Please don't hit me!

Airic's arm


Airic’s_arm is inspired by nature. Based on a combination of mechatronics and the biological model of a human being, it opens up new possibilities for future automated movement processes.

The Airic’s_arm is a robotic arm fitted with artificial bones and muscles. The bone structure, consisting of the human bones such as ulna and radius, metacarpal bone and finger bone, shoulder joint and shoulder blade – joints that do not occur as such in the technical world – is moved via 30 muscles.

The muscles are Festo products, which are already put to extensive use in industrial practice and known as Fluidic Muscle. Using this technology, in conjunction with Festo’s tiny, highly innovative piezo-proportional valves, it is possible to precisely regulate the forces and rigidity within the construction. These actuators can be coordinated using state-of-the-art mechatronic systems and software.

The possibility of enhancing the Airic’s_arm sensors in the future, for instance by adding cameras or tactile perception elements, is just as feasible as the possibility of a further development in the form of back, hip and neck. Enhancements of this type will also be useful in robotics, as they could be used to assign even more hazardous tasks to technology.

Watch it in action, video.

Source: Festo

diumenge, 19 d’octubre de 2008

El Pont Vell

Un altre documental, que a més d'un li recordarà moltes coses, fa temps que ho vaig pujar al youtube però encara no ho havia publicat al bloc, així doncs, feu-li una ullada si no ho heu vist mai, aprofiteu, si ja el vau veure, ara és molt de fer memòria.



També podeu rellegir un article que vaig escriure en el seu dia o baixar el documental de l'emule.

Codename: Linux

Would you like to know what's linux? This documentary is going to give the answers to you.

The future is coming.



Software is like sex: it's better when it's free.
Linus Torvalds

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Dardos

Suave lluvia sobre mi cara,
no he visto tu huella en mi almohada.

Ayer dejé mi corazón a un lado,
para que no acertaras con tus dardos.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Earthlings

Earthlings o traduït habitants de la terra és un documental de la relació dels éssers humans amb els animals amb qui compartim la natura.

Després de tres mesos, m'he atrevit a veure'l, extremadament dur, no apte per a sensibles. Si ploreu, no us avergonyiu, el normal seria no fer-ho. Les conclusions les podeu extreure vosaltres mateixos.




Make the connection!

P.S.: Gràcies Tània per passar-me'l.

Amb la lluna a l'esquena






Ella passa i mira fora,

ho fa per costum.
són molts anys d´espera,
potser ha perdut el rumb.

Hi ha qui es gasta i prova
d´enllestir el seu futur
buscant una altra feina,
creuant els dits per tu.

Tu no perds la fe i creus
que tot arribarà,
batalles perdudes
qui les voldrà escoltar?

Volen veure el dia
en què tot sigui un tot
i no només presagi,
no tan sols un tros.

Hem vingut fins aquí
seguint les nostres vides,
fills del nostre destí.
Hem vingut fins aquí
seguint les nostres passes
creuant el vell promès paradís.

I mentre algú resi
per poder veure el sol
per trencar amb la tristesa
i oblidar de nou,
amb la lluna a l´esquena
seguirem donant-t´ho tot.
Demà és un altre dia,
potser una altra cançó.


Sau


dimecres, 15 d’octubre de 2008

Colors de nit

Un poble dins de la ciutat, antenes enlairant-se i movent-se com milotxes al ritme de la brisa suau de qualsevol vespre de tardor, un llum enterbolit fa pampallugues a l'edifici d'enfront. Sembla que la lluna fa canviar els colors de l'edifici, transmet una tranquil·litat que gairebé bressola l'halo que l'envolta, sagetes que ens arriben des de més enllà de la nostra imaginació.


M'arronse al respatller de la cadira que estratègicament cap al balcó de la meua habitació, sembla que ja comença a refrescar, tal volta m'hauria de ficar cap a dins, o posar-me alguna cosa al damunt. Rebusque un esbós mig oblidat de fa uns mesos, anaves a ser més bonica al paper que a la foto, anaves a estar més prop de les coses realment mai oblidades, de la bellesa tocada. Malmesa pels mesos entre els fulls d'una llibreta et rescate alhora que ho faig del meu record: què estaràs fent? hauràs començat el teu viatge cap a Àsia?


Al mateix temps, com una fiblada espontània, ella té una sensació incòmoda, com si alguna cosa se li passés per alt, haurà oblidat posar-li sal al sopar? quina intranquil·litat, no deu ser això, comença a pensar que ha oblidat alguna cosa, però és incapaç de saber el què. Molt aviat començarà el seu viatge que la durà molt lluny d'aquí, a l'altra punta del mòn, sempre vaga per la seua existència lliure com un au que migra cap al sud, guiada pels seus instints però lliure entre els corrents càlids i freds que s'entrecreuen als seus camins, a la seua vida.

Vola ocellet, vola sense por, sé que sempre volaràs lliure, únicament has de saber que jo et recordaré. Ens veurem d'aquí a uns mesos quan tornes en aquest poble dins de la ciutat?...

El beso que nunca nos damos

Arrópame en mi desnudez y déjame nudos mis pensamientos, mírame a través del prisma del amor, dependiendo como le da la luz de tus ojos despide rayos que chocan con los mios, me descoloca pero me enloquece, me produce una sensación en el estómago que creía nunca más sentiría, mariposas en el estómago en esta noche de luna, de ti, luna, luna llena y completa, bonita flor de luna, completa y sincera, bonita luna iluminada por tus ojos esmeralda.




Igual és el beso que nunca nos damos.




dimarts, 14 d’octubre de 2008

On és la meua poesia

però on és la meua poesia
pot ser que estiga oblidada
això seria una malaltia,
paraula ara ja amagada

tinc ànsies de dibuixar-te
vull voltar el teu contorn
m'agradaria tan trobar-te
per què no et trobe enlloc

podia escriure sense parar
calia relliscar maldant
sentir viure sense estimar
fregar el terra volant

tenim poesia al voltant
només s'ha de cercar
sentiments que s'han
de concretar i empeltar

però on és la meua poesia
pot ser en qualsevol racó
però on és la meua poesia
oblidada espere que no!















dilluns, 13 d’octubre de 2008

A tu, per a què sigues "Dios dios dios!"

Recorde estar intentant estudiar i escoltar aquesta cançó de fondo, recorde estar amb algú tancat a la meua habitació i escoltar a l'habitació del costat aquesta cançó. Crec que vaig a arribar avorrir Extremoduro per la teua culpa, però el meu subconscient va anar enregistrat totes aquelles cançons i fou aquest estiu en aquell concert d'Extremoduro a Mutxamel que em vaig adonar que realment m'agradava, m'encantava.

Ara que sé que aquest any ens veurem poc, et vull dir, gràcies per ser com eres, gràcies pel copet a l'esquena quan tot s'ensorrava, per la companyonia, per les abraçades, eres el millor que tinc. T'estime!



Ja sé que saps que sé.

Concreté la fecha de mi muerte con Satán.
Le engañé
y ahora no hay quien me pare los pies.
Razonar
es siempre tan difícil para mí.
Que más da
si al final me sale todo siempre bien del revés.
Nací un buen día, mi madre no era virgen
no vino el rey, tampoco me importó
hago milagros, convierto el agua en vino
me resucito si me hago un canutito.
Soy Evaristo, el rey de la baraja
vivo entre rejas, antes era chapista
los mercaderes ocuparon mi templo
y me aplicaron ley antiterrorista.
¿Cuánto más necesito para ser dios?
¿Cuánto más necesito convencer?
Y perdí
la cuenta de las veces que te amé.
Desquicié
tu vida por ponerla junto a mí.
Vomité
mi alma en cada verso que te dí ¿qué te dí?
Olvidé
me quedan tantas cosas que decir ¿Qué decir?
Por conocer a cuantos se margina
un día me ví metido en la heroína
y aún hubo más, menuda pesadilla
crucificado a base de pastillas.
¿Cuánto más necesito para ser dios?




diumenge, 12 d’octubre de 2008

Beautiful life :: racmax vol 021

Després de veure en directe a aquesta gent, que millor que posar-los a tots junts, ho ha tots els que han cabut ;D

Slam
M.A.N.D.Y.
James Holden
Richie Hawtin
Ewan Pearson
John Gaiser
Magda
Gui Boratto
Jennifer Cardinni


racmax vol 021


10/10/2008
mixed by racmax



01 Gui Boratto - Beautiful life

02 Sunsetpeople - Salty dog
03 Jona - Full pool

04 Electrochemie - Pleasure seeker
05 Williams - The arrival
06 M.A.N.D.Y. - Jah
07 SCSI-9 - Tu eres más
08 DJ T - The calling
09 John Gaiser - And answer
10 M.A.N.D.Y. - Put put put
11 Sunsetpeople & M.A.N.D.Y. - Sunsetpeople

12 Gui Boratto - Matryoshka

13 M.A.N.D.Y. - Achaat

14 Actual Jakshun - Sequential circus

15 John Gaiser - Egress

16 Plastikman - Snark

17 John Gaiser - No that

18 Oliver Klein - Jeton

19 Richie Hawtin - (R)Edit 1

20 SCSI-9 - Moises' Tales


Baixa la sessió i gaudeix-ne!

We're always on the top of the wave

caminar per carrers a mitjanit

divendres, 10 d’octubre de 2008

Descansa en pau

L'últim any han passat moltes coses, he conegut força gent però també he perdut algunes coses, una que trobe a faltar és el meu gos, encara que únicament el veia quan tornava al poble, sempre em feina la festa.
Em pose trist de recordar-lo però també m'alegre perquè pel tipus de gos que era va tenir una vida intensa: excursions, escapades,... com si fos un pastor alemany, va viure una vida plena.

Ara que formes part de l'arbre
sota el que et van soterrar
espere que notes el vent a les teues branques
i la frescor de la terra a les teues arrels.

Que el sol encara et vesse els seus rajos cada matí
i que la pluja espurnege les fulles més altes.



dijous, 9 d’octubre de 2008

26-08-2008 :: Dia 20 :: Acomiadament

Ruta:

Venècia (Itàlia)
Barcelona (PP.CC.)

Diari:


Per darrer cop ens llevem, algú parla a viva veu sense respectar a la resta de gent que ara intenta tornar-se a adormir. Crec que ja comence a pair la idea que aquesta nit ja dormiré a ma casa. Igual de desficiós és el desdejuni, la gent a mal interpretat el concepte de B&B, ens posen una tassa de xocolata, un panet, mantega i melmelada, en una hora tindré gana.



Carreguem i marxem, Vaporetto a la Ferrovia, motxilles al locker i a voltar, deliciosa rutina de cada dia, una ciutat i/o un país. De l'Isola de Giudecca on està l'alberg a la Ferrovia i a d'allí a visitar el barri de Cannaregio, botigues de màscares, restaurants i carrers vius de gent.

Al Vapporetto

Al barri del Cannaregio

Venice's Major

On anem?

Després de fer un mos anem en direcció a la botiga on diuen que Stanley Kubric comprà les màscares per a Eyes Wide Shut, cadascú en compra una, molt lligada a la seua personalitat, l'estrenarem al carnestoltes de Rio de Janeiro a l'any que ve, és més que una idea.

Eyes wide shut

Poc a poc i quasi sense adonar-nos ens movem apropant-nos cap a l'estació d'autobusos, un cop allí agafem l'últim bus que ens portarà a l'aeroport Marco Polo, abandonem l'illa de Venècia per la petita llengua de terra que la uneix al continent, una carretera i la via del tren perquè més no hi cabria.

Finalment, la Piazza de dia

Darrera foto de grup

Fem passar l'estona llegint i jugant als daus a l'aeroport, però el moment arriba, agafem l'avió que ens du a casa, la companyia italiana myair ens deixa plàcidament a les pistes del Prat, són vora les 20h30, fa calor i relativa calma per ser-hi a un aeroport, sembla com si tot s'hagués aturat i de nou passés massa ràpid per davant dels meus ulls, parpallege i torne a la realitat, ja estic a casa, quina de coses que haurem d'explicar...

Camí a casa

Frase del dia:
  • Rubén: Mai tornarem a ser els mateixos.