dimecres, 19 de novembre de 2008

La primera rialla i el primer plor

Gairebé tothom sap que el primer plor d'un nen es produeix poc després de néixer, però, i la primera rialla?

Saps que connectes amb algú quan totes les seves rialles sonen com la primera rialla. Quan cada gest s'acompasa amb la realitat i llavors pots veure que torna a ser com un nen de nou i riu per primer cop.

Cada cop que plorem ho fem des de molt endins, des dels nostres instints més bàsics, plorem com la primera vegada que vam plorar encara que no ho recordem. Però quan riem no sempre ho fem com els nens que vam ser, podem deixar entreveure un somrís, però és realment quan riem com xiquets encuriosits jugant amb papellones d'argent quan realment hem connectat amb allò que vam ser i allò que no deurien de deixar de ser mai.

Un petó a la teva rialla.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Welcome Sunset People :: racmax vol 023

Bé xiquets, aquí va el primer directe, això fou la prèvia a anar a l'Apol·lo a veure a Michael Mayer.


racmax vol 023
(live!)

15/11/2008
mixed by racmax



01 Kollektiv Turmstrasse - Holunderbaum (Mick Rubin remix)
02 M.A.N.D.Y. vs The Sunsetpeople - Sunsetpeople (M.A.N.D.Y.'s Latenightflight To Monza Mix)
03 Kaiser Souzai vs Nudisco - Kaiserdisco
04 B1 Engage - Drum
05 Scsi-9 - 1000 Needles
06 Stephan Bodzin - Station 72
07 DJ T - Galaga
08 Williams - The Arrival
09 Ambivalent - R U OK
10 Niederflur - Sprinkler
11 Scsi-9 - Dubstack
12 Jona - Learning From The Mistakes
13 Kevin Saunderson - World of deep (Jesse Rose respect to detroit remix)
14 Chaim - Chicken Kiev
15 Slam - Staccato Rave (Adam Beyer remix)
16 Stephan Bodzin & Marc Romboy - Callisto
17 Substance vs Vainqueur - Emerge 1
18 Nathan G - Ticka Boom
19 Magda - Staring Contest
20 Oliver klein - Jeton (Rien ne va plus EP vol. 1)
21 Gernot Lance - Lesistance (Richie Hawtin mix)
22 M.A.N.D.Y. vs Booka Shade - Body Language


Baixa'l i gaudeix-ne!

DOWNLOAD


dimarts, 11 de novembre de 2008

Pedraforca :: La tornada :: 31/09/08

Ens despertem per l’alarma del possible temporal que pot caure en poques hores, això implicaria quedar-nos aïllats... Mmmmm, de debó voleu treballar demà? Sembla que sí. El grup es posa en marxa, és increïble el ràpids que som, sorprès. Desdejuni, fem comptes, recollim totes les coses que tenim a l’habitació i al menjador i podem marxar, cada cotxe s’agrupa entre ells per a baixar pel rierol sota la pluja fins al cotxe.

Just love!

Plou força, no para, menys mal que porte el ponxo i ja m’he posat les botes que vull mullar-me ;D Un cop als cotxes, se’ls ha de donar la volta, sempre el morro del cotxe cap al barranc així pots veure fins on pots arribar, al contrari podries relliscar i caure, sense problemes comencem a baixar lentament però amb els quatre cotxes junts, és com una caravana en una expedició. Deixem a un costat el camí al refugi i entrem a la carretera que ens portarà a Berga, enfiladissa i recargolada ressegueix les vores de les muntanyes mentre va baixant, de nou ens trobem embús a la carretera, però val la pena anar a poc a poc, podem veure les caigudes d’aigua, les cataractes, els rius que baixen dels Pirineus amb virulència gairebé a vessar d’aigua.

Quan ja hem passat Berga, accelerem, el cel s’aclareix, pot ser un sol tímid ens faça l’ullet, mentre conduesc pense en aquest cap de setmana ple d’experiències i aventures, els millors anys de la nostra vida...

Fins la pròxima


Pedraforca :: Ressuscitem d'excursió :: 01/10/2008

Em desperte al teu costat amb la boca seca, vaig al lavabo i he de sortir del refugi i anar a la part de darrere on està la caseta de les dutxes, no plou, però el fred m'agafa pels muscles i em sacseja ben fort, m'acabe de despertar de sobte. Quan torne a entrar em fixe en com està l'habitació comuna, sembla que algú l'haja rebolicada tota buscant alguna cosa que furtar,. Com un cercle impossible de travessar si no estàs amb nosaltres, al voltant de la xemeneia les empremtes de l'última nit encara són visible, puntes de cigarreta, ampolles i mitjons mullats. Recull les coses, les deixe a un costat i escombre el terra, en Jordi, sempre de bon rotllo em diu que avui ja no estarem sols i que intentem estar més tranquils. Torne al llit, a veure si puc dormir més de les tres hores que duc en el meu compte personal d'insomni.

Refugi Lluís Estallens

Sembla que els déus no em són propicis, no dorm gaire però no passe res de fred. Em lleve i amb mi, gairebé tota la tropa, cares de son, ulls emboirats, algú tus, desdejuni improvisat, llet, te o cafè, amb galetes o pa amb tomaca.

Desdejuni de germanor

Firewood

Esperant...

Una mica d'ordre ja que des de primera hora del matí han estat pujant excursionistes, muntanyesos i segur que algun pixa-pins. Amb la neu que queda a fora i mentre esperem que tots surten per començar l'excursió, fem alguna que altra batalla, és el començament d'una campanya de "guerra" en lloc d'una excursió plàcida per la muntanya. Mentre enfilem la senda que ens portarà a la Tartera del Pedraforca, sembla que dalt hi ha massa neu com per a aventurar-nos a pujar-hi, això també ens ve bé, perquè així haurem de tornar, més que una excusa.

Primeres batalles

Tots prepats

La primera part de la pujada té bastant d'arbrat i la senda ha esdevingut en alguns punts un petit rierol que baixa mullant-nos els peus la neu que es desfà més amunt, el Dave comenta que és increïble, crec que tothom està d'acord.

Muntanyes nevades al fons

Mart

Quan ja portem una bona estona caminant, deixa de baixar aigua però s'ompli tot de taques blanques de la neu caiguda en les acaballes de la setmana. La lluita comença, tothom és objectiu de tothom i si estàs enmig reps boles de neu per ambdós bàndols. El Salva es converteix en un esmunyedís franctirador que s'amaga en qualsevol revolt, el Morata no descansa, un enèrgic Myles no s'arronsa i no s'atura davant ningú, tots són víctimes als seus ulls, l'Almudena, l'Steph, la Sophia o la Rachel tampoc esperen a rebre i contraataquen: Move move! Go go! Between enemy lines. Entre batalles de neu, les treves serveixen per contemplar el paisatge, tota la vall està rodejada de pics nevats i les tonalitats grises dels núvols donen a la vall un aire místic, relaxant, òbviament és l'antònim més oposat de la Diagonal.

Just relax

;D

Sense parar ni ha descansar arribem a la Tartera, un pedregar amb aquesta forma característica on les roques s'ordenen sense sentit per tota la pendent i, per a més inri, la neu les quasi cobreix i s'escola entre les pedres, creant una pista de gel d'allò més perillosa.

Volem neu

Molta neu

En el nostre camí

Si l'haguereu vist la nit anterior...

Després d'una aturada que no arriba a cinc minuts, comencem la tornada, ens ha quedat la inquietud de pujar més. La tornada sembla més tranquil•la fins que algú recorda que la neu es pot llançar... Ahhhh! Guerra de neu de nou, aquí és on rep les ferides més importants, una directament a l'ull dret, una altra a la base del coll i el Myles m'esclafa una bola de neu al cap, mare meua, mira que és divertit això de la neu. Finalment, una mica cansat, arribem al refugi, hi ha una font a fora, podem aprofitar per veure aigua directament de la muntanya.

Descans

La gent improvisa un dinar de germanor, el Salva i l'Almudena competeixen a veure qui fa l'entrepà més creatiu, tan per dintre com per fora. Després de dinar cadascú ho pren a la seua manera, jo intente fer una migdiada, d'altres surten a fumar, cartes, xerrades al voltant del foc, algú toca la guitarra d'allò més bé, Dave eres un crac. Parlant de cracs, el tapat del cap de setmana, aquell que no sabíem que ens podia oferir a priori es va destapar... i, a més, gairebé literalment, Lucien, r u fashion victim? Passejar amb una tovallola de mans per cobrir els seus calçotets, i dues bosses per espardenyes, una reverència. Més jocs, cartes i drinking-Jenga, relax per damunt de tot, un cap de setmana per a desconnectar. Et seguesc amb la mirada, em convides a seure al teu costat, t'abrace, et bese... I a sopar, sopa i pollastre a l'ast, no tinc gaire gana però m'ho menge tot com és costum.

SOPAR!!!

Al refugi ja no estem sols a banda del Jordi, hi una família amb un xiquet i una xiqueta, així que avui la festa acabarà abans. Això no obstant, farem una sobretaula com toca a un dissabte, tenim tots el necessari: cartes, trivial i risk... Es fan grups i cadascú juga a allò que més li abelleix, el Morata, la Sophia, el Myles, la Rachel i jo fem un Xinxon, la resta aposta pel Trivial, després d'unes rialles, vora les onze i mitja, s'apaga el generador i tota la claror de la llum s'amorteix i ens quedem a la llum de les espelmes. Aquesta "intimitat" ens permet jugar al Never I have ever, qui ho ha fet que bega, no crec que siga el millor moment, hem de deixar a la gent dormir, però al final tampoc és tan problemàtic...

Aquí la gent fa els últims cigarrets i va a dormir, tots a dormir: Good night!

Quin goig de paratge

P.S.: Gràcies per les fotos a la Marta, el Rober, l'Steph, el Dave,...

dissabte, 8 de novembre de 2008

La era está pariendo un corazón

Le he preguntado a mi sombra
a ver como ando para reírme,
mientras el llanto, con voz de templo,
rompe en la sala regando el tiempo.

Mi sombra dice que reírse
es ver los llantos como mi llanto,
y me he callado, desesperado
y escucho entonces: la tierra llora.

La era está pariendo un corazón,
no puede más, se muere de dolor
y hay que acudir corriendo
pues se cae el porvenir
en cualquier selva del mundo,
en cualquier calle.

Debo dejar la casa y el sillón,
la madre vive hasta que muere el sol,
y hay que quemar el cielo
si es preciso, por vivir.
Por cualquier hombre del mundo,
por cualquier casa.

Silvio Rodríguez

dimecres, 5 de novembre de 2008

Pedraforca :: Els morts calats :: 31/09/08

Com és de costum sortirem tard, xiula el mòbil, arriba un missatge, ja ens esperen al Hard Rock, crec que tornaré a oblidar el meu raspall de dents, típic, quasi quelcom sistemàtic. De camí a Diagonal un plugim suau ens mulla els cabells, òbviament arribem tard però la pluja arriba prompte i es comença a intensificar quan encarem la boca de sortida del metro, sembla que l’aigua cau fent mal. Quasi sense temps a presentació, nice to meet u, Myles! Baixem a pel cotxe, un cotxe on cap tot l’equipatge, la guitarra que la porte l’acompanyant. Encara plou més i més i encarem la Gran Via sota una pluja que esquitxa els vidres sense donar temps a netejar-los, xip-xap.

Fins a Berga és manté aquesta intensitat, passem Terrassa i finalment arribem a Berga, algú comenta que tampoc és tant bonica però que la Patum és una altra història, veus afirmatives i consens, s’haurà d’anar a l’any que ve, ens apuntem! Rubén, make an event ;D La sorpresa que no ho és tant és que tots els pixa-pins van a la Molina a veure la neu... i fem uns 5 quilòmetres de cua per arribar al desviament cap a Saldes. Com era d’esperar aconseguim arribar-hi i ens enfilem amb el cotxe diesel de poca potència per una carretera que en la obscuritat d’una tarda de tardor amb el cel tapat sembla que siga un joc de por, molt apropiat per a la castanyada, què collons és això de Halogüin?

El temps empitjora per moments, mentre conduesc intente veure entre la boira o pot ser són núvols baixos el que creuen la carretera. Amb una mica d’esforç arribem a Saldes, sembla un poble fantasma, no hi ha ningú al carrer, si ho penses bé és normal, nit de tempesta i de castanyes rostides, la gent es refugia a les seves llars. Després de comprar una mica de menjar i una ampolla de Ratafia per al fred, ens marquem un últim objectiu, arribar al refugi que ens acollirà als peus del Pedreforca, el Lluís Estasens. Amb les paraules correctes el Morata m’indica quin és el camí, una carretera de muntanya amb pins i avets a ambdós costats, a mesura que avancem la pluja no cessa. Un cop arribem al mirador agafem un caminal de terra on ja ha caigut alguna pedra que he d’esquivar per seguir avançant i, finalment, la neu al nostre camí, les rodes sobre les empremtes dels altres cotxes i fins al peu de la senda.

Ja sabem que ens mullarem, quinze minuts sota la pluja amb tot l’equipatge a esquenes i amb una única llanterna per als cinc intrèpids. Cap amunt, la senda ara més bé és un rierol per on baixa l’aigua de pluja tan freda que gela la sang i s’enfila pels camals mullats desafiant la llei de la gravetat, creuem els dos pontets recoberts de neu, si piseu entre taulons no rellisca tant. Ningú es queixa, acotem el cap i fem camí, després d’enfangar-nos, relliscar i maleir al de la llanterna que no ens dóna llum apleguem al prat on està el refugi, els més valents gaudiran del calor de la llar de foc sobre les seues carns congelades per la pluja, la neu i el fred, foc per fora i Ratafia i vi vell per dins. Mentre sopem una sopa calenta i una botifarra catalana comencem a pensar en la resta de la gent, per on van, arribaran, sabran trobar la senda, érem l’únic cotxe que comptava amb algú que havia estat abans, el Morata. Trucades que es tallen, bateria que s’acaba, nerviosisme i contenció, com sempre intente calmar a tothom, tot sortirà bé, segur!



Mentre compartim el foc del centre del refugi arriba una trucada de la Laura, estan al mirador per han perdut al Salva i no tenen les claus del cotxe... Ens mirem amb cares d’incredulitat. Això fins i tot per al Salva és massa. Doncs res, algú haurà de baixar, em torne a equipar i el Dave i jo tornem a obrir la pluja amb la caputxa de l’impermeable. Només abocar-nos a la primera baixada de la senda escoltem com crits, la nit dels morts comença a tenir més sentit, un crit de llaurador, pot ser, això únicament pot ser una persona: Salva! Salva! No sabíem que anàvem a trobar la imatge de la nit, entre els dos ponts de la senda mig encorbat una persona amb una caputxa una motxilla de muntanya i bosses d’algun supermercat a les mans, sense cap llum ens mira com mirava Gollum a la llum, com esporuguit. És curiós però com estàs aquí i on està la resta? No sé m’han dit que ara venien. Hahahaha, la millor nit per a perdre’s a la muntanya, en Dave carrega les coses del Salva. Així em podrà acompanyar per recollir a la resta que continua sota la pluja, quan els trobem al costat del cotxe, pugem sis en el pepecar i cap amunt, el deixem aparcat prop de la senda i comença la meua segona pujada, aquest cop una mica més lenta i farragossa perquè els meus peus estan mullant-se sobre mullat, xof-xof. Com una travessia pel desert, Salva, Laura, Tashein, Jawad i Teresa experimenten les inclemències de la muntanya revolucionada.



El següent capítol serà gent caminant en la direcció equivocada sota la pluja durant molt de temps, mitja volta i, finalment, l’Almudena, el Rober, la Vane, el Jose Carlos i la Marta s’uneixen a la tropa que ja comença a ser més que nombrosa, tots recollits a la vora del foc, bevent vi calent. Els llums del refugi es va apagar a les 11 ja és vora les 2 de la matinada i continuem allí, encara queda un cotxe, l’espera acaba i cap a les tres arriba el darrer cotxe, el temps s’ha calmat i Rachel, Sophia, Lucien and Raquel aka Rachel tenen una pujada més “plàcida”, quin perill porten més vi. Comence a estirar la meua consciència, paladejant m’adone que he sigut massa còmplice d’aquell ampolla, tan se val, t’he vist...



La nit s’allarga entre la consciència i la inconsciència, estem sols al refugi però en Jordi, l’encarregat de l’alberg, segurament intenta dormir mentre nosaltres riem, demostrem excessiu afecte als altres i algú intenta calfar-se amb algun cigarret. Com és de costum vora les sis del matí, sóc jo qui ha de tancar la paradeta. El foc de la llar està a punt d’exhalar l’últim glop d’oxigen, consumit s’exhaureix, et bese i a dormir.