dijous, 25 de desembre del 2008

Coming back... (always)

El camí és fa curt sobre un camí adés llarg, el camí és monòton però agradable, sempre que faig aquest camí surten les mateixes preguntes, on vas, quan tornaràs, estàs segur que vols tornar... Ens passem mitja vida intentant marxar d’on hem nascut i l’altra mitja intentant tornar. Però si tornes vols marxar, exili, records, malastrugança. El camí s’estira i s’arronsa, s’allunya i s’atansa, ens dóna experiències, vides que es retroben, vides que s’esmunyen, vides que se sorprenen, vides paral•leles que mai s’arriben a tocar i vides tangencials que es besen per un instant. Aquesta ruta plena de vivències flueix sense gairebé adonar-nos.

Retrobar els amics i amigues, caminar per carrers que hem vist acurtar-se perquè les nostres passes és feien més llargues i edificis que hem vist fer-se petits perquè cada cop nosaltres som més grans, venim inflats de coneixements i tot el poble es redueix a una partícula a la vista insignificant però que forma part de tu igualment, com els àtoms, per si sols són insignificants però configurant-los adequadament obtenim grans coses, forma part de tu i t’ha influït i marcat.

Ara mateix veus coses que no t’agraden però això mateix com en qualsevol aspecte de la vida t’ajuda a saber que vols, l’extraordinarietat del poc usual ho fa especial, la monotonia del de sempre ho fa ranci i mancat d’al•licient, si saps el que no vols sabràs el que vols, una bona idea m’atreviria a dir.