Era una nit tranquil·la com qualsevol altra, no havíem anat mai tan lluny, però aquella nit sentia un no-sé-que especial. Val, sí que havíem tingut algun que altre apropament, alguna mirada amb intenció, alguna carícia, algun propòsit a mig fer... Aquesta atracció havia anat creixent de mica en mica, no et veia igual ara mateix que quan et vaig conèixer, començava a notar amb més intensitat les coses que m'agradaven que les que no: el teu mirar distret, les teves idees, la teva forma de parlar, la sinceritat amb què tractaves les coses, l'amor amb què tractaves les persones, la confiança amb què em tractaves.
Tot va començar quan et vaig conèixer, era un dia plujós, no tenia ganes de sortir de casa, però era dissabte i tocava deixar-se caure per algun lloc de moda per fer una cervesa. Recordo estar prenent una cervesa a la barra i, llavors tu et vas apropar i em vas dir que et deies Rosa, de seguida em vas encisar, sempre m'agrada parlar, sobretot de coses importants, compartir idees i formes de veure el món. Tu em vas parlar de la situació als països de l'Àfrica, jo et vaig parlar de perquè crec que el capitalisme té un error de base i que el sistema actual no es pot sostenir, et deia: la gent no pot consumir, el món es para. Després d'una llarga estona em vaig a adonar que podia continuar tota la nit parlant amb tu, de fet, més que qualsevol desig que se'ns pugui posar de primeres, tenia desig de conèixer-te, em començaves a agradar, al principi tenia ganes de besar-te perquè m'atreies, una atracció física, després de veure com eres de bonica per dintre, tenia ganes d'acaronar-te i fer-te l'amor.
Però ja se sap, quan algú t'agrada tant, tens por de no fer les coses bé, tens por què no sigui el moment, tens port s'esmunyi aquest moment. Tanmateix tu sempre m'ho has posat fàcil d'ençà ens vam conèixer, mai m'has dit que no a un pla junts, un teatre, un concert, un volt en Vespa, una visita al parc de la Ciutadella, a contemplar Barcelona des de les antigues bateries antiaèries de la Guerra Civil, poc a poc m'he anat sentint més i més prop de tu i crec que aquella nit sabia que era el moment i no el vaig deixar escapar.
Tu, senzilla però arreglada, vesties un bonic vestit de gassa blanca que et queia d'una manera gràcil i desenfadada des de les espatlles fins als genolls i que, únicament, dibuixava amb un traç difús els teus pits i els teus malucs. Havíem quedat, com sempre, un diumenge a la tarda per anar a passejar des del Castell de Montjuïc fins al mirador del migdia, era una passejada que saps que m'agrada perquè a un costat i altre de la senda hi ha canyes, palmeres, pins i figueres, sempre em recorda a ma casa, a la meva terra. Ja havia caigut el sol, sortíem a passejar a aquestes hores i així podíem fer fotos nocturnes, jo carregava el trípode i la càmera tu anaves fent cabrioles intentant parèixer una noia de catàleg de roba, la muralla del castell a un costat, la mar a l'altra i tu entre el paisatge i l'objectiu de la réflex digital.
Poc després i ja cansats de caminar ens vam abocar des de la barana que donava a la mar, a prop el port continuava amb la seva activitat frenètica, el port de Barcelona mai descansa, el moviment dels vaixells dibuixaven formes a l'aigua, i jo vaig dibuixar amb el meu dit sobre el teu muscle nu una carícia, tu et vas estremir, vas deixar de mirar la mar, em vas mirar als ulls i, just en el moment que els nostres llavis palpitants de passió es trobaren, els vas tancar, les intermitències del far van il·luminar la teva cara i llavors vaig saber que t'estimava.
Tot va començar quan et vaig conèixer, era un dia plujós, no tenia ganes de sortir de casa, però era dissabte i tocava deixar-se caure per algun lloc de moda per fer una cervesa. Recordo estar prenent una cervesa a la barra i, llavors tu et vas apropar i em vas dir que et deies Rosa, de seguida em vas encisar, sempre m'agrada parlar, sobretot de coses importants, compartir idees i formes de veure el món. Tu em vas parlar de la situació als països de l'Àfrica, jo et vaig parlar de perquè crec que el capitalisme té un error de base i que el sistema actual no es pot sostenir, et deia: la gent no pot consumir, el món es para. Després d'una llarga estona em vaig a adonar que podia continuar tota la nit parlant amb tu, de fet, més que qualsevol desig que se'ns pugui posar de primeres, tenia desig de conèixer-te, em començaves a agradar, al principi tenia ganes de besar-te perquè m'atreies, una atracció física, després de veure com eres de bonica per dintre, tenia ganes d'acaronar-te i fer-te l'amor.
Però ja se sap, quan algú t'agrada tant, tens por de no fer les coses bé, tens por què no sigui el moment, tens port s'esmunyi aquest moment. Tanmateix tu sempre m'ho has posat fàcil d'ençà ens vam conèixer, mai m'has dit que no a un pla junts, un teatre, un concert, un volt en Vespa, una visita al parc de la Ciutadella, a contemplar Barcelona des de les antigues bateries antiaèries de la Guerra Civil, poc a poc m'he anat sentint més i més prop de tu i crec que aquella nit sabia que era el moment i no el vaig deixar escapar.
Tu, senzilla però arreglada, vesties un bonic vestit de gassa blanca que et queia d'una manera gràcil i desenfadada des de les espatlles fins als genolls i que, únicament, dibuixava amb un traç difús els teus pits i els teus malucs. Havíem quedat, com sempre, un diumenge a la tarda per anar a passejar des del Castell de Montjuïc fins al mirador del migdia, era una passejada que saps que m'agrada perquè a un costat i altre de la senda hi ha canyes, palmeres, pins i figueres, sempre em recorda a ma casa, a la meva terra. Ja havia caigut el sol, sortíem a passejar a aquestes hores i així podíem fer fotos nocturnes, jo carregava el trípode i la càmera tu anaves fent cabrioles intentant parèixer una noia de catàleg de roba, la muralla del castell a un costat, la mar a l'altra i tu entre el paisatge i l'objectiu de la réflex digital.
Poc després i ja cansats de caminar ens vam abocar des de la barana que donava a la mar, a prop el port continuava amb la seva activitat frenètica, el port de Barcelona mai descansa, el moviment dels vaixells dibuixaven formes a l'aigua, i jo vaig dibuixar amb el meu dit sobre el teu muscle nu una carícia, tu et vas estremir, vas deixar de mirar la mar, em vas mirar als ulls i, just en el moment que els nostres llavis palpitants de passió es trobaren, els vas tancar, les intermitències del far van il·luminar la teva cara i llavors vaig saber que t'estimava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada