dimarts, 11 de novembre del 2008

Pedraforca :: Ressuscitem d'excursió :: 01/10/2008

Em desperte al teu costat amb la boca seca, vaig al lavabo i he de sortir del refugi i anar a la part de darrere on està la caseta de les dutxes, no plou, però el fred m'agafa pels muscles i em sacseja ben fort, m'acabe de despertar de sobte. Quan torne a entrar em fixe en com està l'habitació comuna, sembla que algú l'haja rebolicada tota buscant alguna cosa que furtar,. Com un cercle impossible de travessar si no estàs amb nosaltres, al voltant de la xemeneia les empremtes de l'última nit encara són visible, puntes de cigarreta, ampolles i mitjons mullats. Recull les coses, les deixe a un costat i escombre el terra, en Jordi, sempre de bon rotllo em diu que avui ja no estarem sols i que intentem estar més tranquils. Torne al llit, a veure si puc dormir més de les tres hores que duc en el meu compte personal d'insomni.

Refugi Lluís Estallens

Sembla que els déus no em són propicis, no dorm gaire però no passe res de fred. Em lleve i amb mi, gairebé tota la tropa, cares de son, ulls emboirats, algú tus, desdejuni improvisat, llet, te o cafè, amb galetes o pa amb tomaca.

Desdejuni de germanor

Firewood

Esperant...

Una mica d'ordre ja que des de primera hora del matí han estat pujant excursionistes, muntanyesos i segur que algun pixa-pins. Amb la neu que queda a fora i mentre esperem que tots surten per començar l'excursió, fem alguna que altra batalla, és el començament d'una campanya de "guerra" en lloc d'una excursió plàcida per la muntanya. Mentre enfilem la senda que ens portarà a la Tartera del Pedraforca, sembla que dalt hi ha massa neu com per a aventurar-nos a pujar-hi, això també ens ve bé, perquè així haurem de tornar, més que una excusa.

Primeres batalles

Tots prepats

La primera part de la pujada té bastant d'arbrat i la senda ha esdevingut en alguns punts un petit rierol que baixa mullant-nos els peus la neu que es desfà més amunt, el Dave comenta que és increïble, crec que tothom està d'acord.

Muntanyes nevades al fons

Mart

Quan ja portem una bona estona caminant, deixa de baixar aigua però s'ompli tot de taques blanques de la neu caiguda en les acaballes de la setmana. La lluita comença, tothom és objectiu de tothom i si estàs enmig reps boles de neu per ambdós bàndols. El Salva es converteix en un esmunyedís franctirador que s'amaga en qualsevol revolt, el Morata no descansa, un enèrgic Myles no s'arronsa i no s'atura davant ningú, tots són víctimes als seus ulls, l'Almudena, l'Steph, la Sophia o la Rachel tampoc esperen a rebre i contraataquen: Move move! Go go! Between enemy lines. Entre batalles de neu, les treves serveixen per contemplar el paisatge, tota la vall està rodejada de pics nevats i les tonalitats grises dels núvols donen a la vall un aire místic, relaxant, òbviament és l'antònim més oposat de la Diagonal.

Just relax

;D

Sense parar ni ha descansar arribem a la Tartera, un pedregar amb aquesta forma característica on les roques s'ordenen sense sentit per tota la pendent i, per a més inri, la neu les quasi cobreix i s'escola entre les pedres, creant una pista de gel d'allò més perillosa.

Volem neu

Molta neu

En el nostre camí

Si l'haguereu vist la nit anterior...

Després d'una aturada que no arriba a cinc minuts, comencem la tornada, ens ha quedat la inquietud de pujar més. La tornada sembla més tranquil•la fins que algú recorda que la neu es pot llançar... Ahhhh! Guerra de neu de nou, aquí és on rep les ferides més importants, una directament a l'ull dret, una altra a la base del coll i el Myles m'esclafa una bola de neu al cap, mare meua, mira que és divertit això de la neu. Finalment, una mica cansat, arribem al refugi, hi ha una font a fora, podem aprofitar per veure aigua directament de la muntanya.

Descans

La gent improvisa un dinar de germanor, el Salva i l'Almudena competeixen a veure qui fa l'entrepà més creatiu, tan per dintre com per fora. Després de dinar cadascú ho pren a la seua manera, jo intente fer una migdiada, d'altres surten a fumar, cartes, xerrades al voltant del foc, algú toca la guitarra d'allò més bé, Dave eres un crac. Parlant de cracs, el tapat del cap de setmana, aquell que no sabíem que ens podia oferir a priori es va destapar... i, a més, gairebé literalment, Lucien, r u fashion victim? Passejar amb una tovallola de mans per cobrir els seus calçotets, i dues bosses per espardenyes, una reverència. Més jocs, cartes i drinking-Jenga, relax per damunt de tot, un cap de setmana per a desconnectar. Et seguesc amb la mirada, em convides a seure al teu costat, t'abrace, et bese... I a sopar, sopa i pollastre a l'ast, no tinc gaire gana però m'ho menge tot com és costum.

SOPAR!!!

Al refugi ja no estem sols a banda del Jordi, hi una família amb un xiquet i una xiqueta, així que avui la festa acabarà abans. Això no obstant, farem una sobretaula com toca a un dissabte, tenim tots el necessari: cartes, trivial i risk... Es fan grups i cadascú juga a allò que més li abelleix, el Morata, la Sophia, el Myles, la Rachel i jo fem un Xinxon, la resta aposta pel Trivial, després d'unes rialles, vora les onze i mitja, s'apaga el generador i tota la claror de la llum s'amorteix i ens quedem a la llum de les espelmes. Aquesta "intimitat" ens permet jugar al Never I have ever, qui ho ha fet que bega, no crec que siga el millor moment, hem de deixar a la gent dormir, però al final tampoc és tan problemàtic...

Aquí la gent fa els últims cigarrets i va a dormir, tots a dormir: Good night!

Quin goig de paratge

P.S.: Gràcies per les fotos a la Marta, el Rober, l'Steph, el Dave,...