Com és de costum sortirem tard, xiula el mòbil, arriba un missatge, ja ens esperen al Hard Rock, crec que tornaré a oblidar el meu raspall de dents, típic, quasi quelcom sistemàtic. De camí a Diagonal un plugim suau ens mulla els cabells, òbviament arribem tard però la pluja arriba prompte i es comença a intensificar quan encarem la boca de sortida del metro, sembla que l’aigua cau fent mal. Quasi sense temps a presentació, nice to meet u, Myles! Baixem a pel cotxe, un cotxe on cap tot l’equipatge, la guitarra que la porte l’acompanyant. Encara plou més i més i encarem la Gran Via sota una pluja que esquitxa els vidres sense donar temps a netejar-los, xip-xap.
Fins a Berga és manté aquesta intensitat, passem Terrassa i finalment arribem a Berga, algú comenta que tampoc és tant bonica però que la Patum és una altra història, veus afirmatives i consens, s’haurà d’anar a l’any que ve, ens apuntem! Rubén, make an event ;D La sorpresa que no ho és tant és que tots els pixa-pins van a la Molina a veure la neu... i fem uns 5 quilòmetres de cua per arribar al desviament cap a Saldes. Com era d’esperar aconseguim arribar-hi i ens enfilem amb el cotxe diesel de poca potència per una carretera que en la obscuritat d’una tarda de tardor amb el cel tapat sembla que siga un joc de por, molt apropiat per a la castanyada, què collons és això de Halogüin?
El temps empitjora per moments, mentre conduesc intente veure entre la boira o pot ser són núvols baixos el que creuen la carretera. Amb una mica d’esforç arribem a Saldes, sembla un poble fantasma, no hi ha ningú al carrer, si ho penses bé és normal, nit de tempesta i de castanyes rostides, la gent es refugia a les seves llars. Després de comprar una mica de menjar i una ampolla de Ratafia per al fred, ens marquem un últim objectiu, arribar al refugi que ens acollirà als peus del Pedreforca, el Lluís Estasens. Amb les paraules correctes el Morata m’indica quin és el camí, una carretera de muntanya amb pins i avets a ambdós costats, a mesura que avancem la pluja no cessa. Un cop arribem al mirador agafem un caminal de terra on ja ha caigut alguna pedra que he d’esquivar per seguir avançant i, finalment, la neu al nostre camí, les rodes sobre les empremtes dels altres cotxes i fins al peu de la senda.
Ja sabem que ens mullarem, quinze minuts sota la pluja amb tot l’equipatge a esquenes i amb una única llanterna per als cinc intrèpids. Cap amunt, la senda ara més bé és un rierol per on baixa l’aigua de pluja tan freda que gela la sang i s’enfila pels camals mullats desafiant la llei de la gravetat, creuem els dos pontets recoberts de neu, si piseu entre taulons no rellisca tant. Ningú es queixa, acotem el cap i fem camí, després d’enfangar-nos, relliscar i maleir al de la llanterna que no ens dóna llum apleguem al prat on està el refugi, els més valents gaudiran del calor de la llar de foc sobre les seues carns congelades per la pluja, la neu i el fred, foc per fora i Ratafia i vi vell per dins. Mentre sopem una sopa calenta i una botifarra catalana comencem a pensar en la resta de la gent, per on van, arribaran, sabran trobar la senda, érem l’únic cotxe que comptava amb algú que havia estat abans, el Morata. Trucades que es tallen, bateria que s’acaba, nerviosisme i contenció, com sempre intente calmar a tothom, tot sortirà bé, segur!
Mentre compartim el foc del centre del refugi arriba una trucada de la Laura, estan al mirador per han perdut al Salva i no tenen les claus del cotxe... Ens mirem amb cares d’incredulitat. Això fins i tot per al Salva és massa. Doncs res, algú haurà de baixar, em torne a equipar i el Dave i jo tornem a obrir la pluja amb la caputxa de l’impermeable. Només abocar-nos a la primera baixada de la senda escoltem com crits, la nit dels morts comença a tenir més sentit, un crit de llaurador, pot ser, això únicament pot ser una persona: Salva! Salva! No sabíem que anàvem a trobar la imatge de la nit, entre els dos ponts de la senda mig encorbat una persona amb una caputxa una motxilla de muntanya i bosses d’algun supermercat a les mans, sense cap llum ens mira com mirava Gollum a la llum, com esporuguit. És curiós però com estàs aquí i on està la resta? No sé m’han dit que ara venien. Hahahaha, la millor nit per a perdre’s a la muntanya, en Dave carrega les coses del Salva. Així em podrà acompanyar per recollir a la resta que continua sota la pluja, quan els trobem al costat del cotxe, pugem sis en el pepecar i cap amunt, el deixem aparcat prop de la senda i comença la meua segona pujada, aquest cop una mica més lenta i farragossa perquè els meus peus estan mullant-se sobre mullat, xof-xof. Com una travessia pel desert, Salva, Laura, Tashein, Jawad i Teresa experimenten les inclemències de la muntanya revolucionada.
El següent capítol serà gent caminant en la direcció equivocada sota la pluja durant molt de temps, mitja volta i, finalment, l’Almudena, el Rober, la Vane, el Jose Carlos i la Marta s’uneixen a la tropa que ja comença a ser més que nombrosa, tots recollits a la vora del foc, bevent vi calent. Els llums del refugi es va apagar a les 11 ja és vora les 2 de la matinada i continuem allí, encara queda un cotxe, l’espera acaba i cap a les tres arriba el darrer cotxe, el temps s’ha calmat i Rachel, Sophia, Lucien and Raquel aka Rachel tenen una pujada més “plàcida”, quin perill porten més vi. Comence a estirar la meua consciència, paladejant m’adone que he sigut massa còmplice d’aquell ampolla, tan se val, t’he vist...
La nit s’allarga entre la consciència i la inconsciència, estem sols al refugi però en Jordi, l’encarregat de l’alberg, segurament intenta dormir mentre nosaltres riem, demostrem excessiu afecte als altres i algú intenta calfar-se amb algun cigarret. Com és de costum vora les sis del matí, sóc jo qui ha de tancar la paradeta. El foc de la llar està a punt d’exhalar l’últim glop d’oxigen, consumit s’exhaureix, et bese i a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada