divendres, 15 de maig del 2009

Rellegint l'avui

Encara recorde quan vaig escriure l'últim alè, recorde, fins i tot, quan se'l vaig dedicar a un bon amic. Tot m'ha vingut a la ment de sobte quan he sabut que aquest amic torna a estar fotut, rellegint línia a línia m'he adonat que hi ha qüestions que m'havia deixat, que no havia posat, tot em ve ara mateix a la ment com un torrent punxant de punts oblidats:

Ens sentim tristos, però qui hem perdut sabem que ha sigut feliç, ha tingut una vida més o menys plena, aquesta tristesa amb el temps esdevindrà nostàlgia i, fins i tot, ens alegrarà fer memòria i recordar-nos-en d'ells.

Quin sentit té aquest paràgraf si la persona que perds tot just acabava de començar a gaudir del món, i que, sobretot, se l'estimava, l'agafava amb les mans i el feia reviure cada dia per fer el dia molt més seu, aquella filosofia que seria capaç de compartir sempre, visquem l'avui sense malparir el passat, visquem l'avui sense maltractar el futur, visquem l'avui encara que siga trist perquè ell ho haguera fet.

Ens sentim tristos, però aquest amor per la vida ens farà mirar endavant, alçar el cap i tornar a caminar amb el pas ferm cap a l'avui.

T'estime amic, si tu ho passes malament tots els teus amics també,

Una abraçada sincera,

R