Un poble dins de la ciutat, antenes enlairant-se i movent-se com milotxes al ritme de la brisa suau de qualsevol vespre de tardor, un llum enterbolit fa pampallugues a l'edifici d'enfront. Sembla que la lluna fa canviar els colors de l'edifici, transmet una tranquil·litat que gairebé bressola l'halo que l'envolta, sagetes que ens arriben des de més enllà de la nostra imaginació.
M'arronse al respatller de la cadira que estratègicament cap al balcó de la meua habitació, sembla que ja comença a refrescar, tal volta m'hauria de ficar cap a dins, o posar-me alguna cosa al damunt. Rebusque un esbós mig oblidat de fa uns mesos, anaves a ser més bonica al paper que a la foto, anaves a estar més prop de les coses realment mai oblidades, de la bellesa tocada. Malmesa pels mesos entre els fulls d'una llibreta et rescate alhora que ho faig del meu record: què estaràs fent? hauràs començat el teu viatge cap a Àsia?
Al mateix temps, com una fiblada espontània, ella té una sensació incòmoda, com si alguna cosa se li passés per alt, haurà oblidat posar-li sal al sopar? quina intranquil·litat, no deu ser això, comença a pensar que ha oblidat alguna cosa, però és incapaç de saber el què. Molt aviat començarà el seu viatge que la durà molt lluny d'aquí, a l'altra punta del mòn, sempre vaga per la seua existència lliure com un au que migra cap al sud, guiada pels seus instints però lliure entre els corrents càlids i freds que s'entrecreuen als seus camins, a la seua vida.
Vola ocellet, vola sense por, sé que sempre volaràs lliure, únicament has de saber que jo et recordaré. Ens veurem d'aquí a uns mesos quan tornes en aquest poble dins de la ciutat?...
M'arronse al respatller de la cadira que estratègicament cap al balcó de la meua habitació, sembla que ja comença a refrescar, tal volta m'hauria de ficar cap a dins, o posar-me alguna cosa al damunt. Rebusque un esbós mig oblidat de fa uns mesos, anaves a ser més bonica al paper que a la foto, anaves a estar més prop de les coses realment mai oblidades, de la bellesa tocada. Malmesa pels mesos entre els fulls d'una llibreta et rescate alhora que ho faig del meu record: què estaràs fent? hauràs començat el teu viatge cap a Àsia?
Al mateix temps, com una fiblada espontània, ella té una sensació incòmoda, com si alguna cosa se li passés per alt, haurà oblidat posar-li sal al sopar? quina intranquil·litat, no deu ser això, comença a pensar que ha oblidat alguna cosa, però és incapaç de saber el què. Molt aviat començarà el seu viatge que la durà molt lluny d'aquí, a l'altra punta del mòn, sempre vaga per la seua existència lliure com un au que migra cap al sud, guiada pels seus instints però lliure entre els corrents càlids i freds que s'entrecreuen als seus camins, a la seua vida.
Vola ocellet, vola sense por, sé que sempre volaràs lliure, únicament has de saber que jo et recordaré. Ens veurem d'aquí a uns mesos quan tornes en aquest poble dins de la ciutat?...
1 comentari:
A l'endemà ella se'n va recordar i em va enviar un missatge, la paraula escrita és perillosa...
Publica un comentari a l'entrada