Aquell dia em vaig llevar d'hora, sabia que seria un dia llarg, d'aquells que no acaben mai... Em vaig vestir mecànicament, vaig fer un desdejuni fort i vaig sortir corrents cap a la feina. Rellisco en un esglaó, clatellada, llum blanca i foscor.
Aqueix dia m'he llevat sense pressa després d'estar inconscient a l'hospital els darrers anys, quantes coses han canviat, quantes ganes de recuperar els anys passats a la foscor.
Aquesta nit aniré a dormir aviat, hi ha lluna plena i això em posa inquiet.
2 comentaris:
i si descobrires que ara ja no queda res? i si t'hagueres quedat sense temps? com suportaries la llum del sol amb el cor ple de vent?... ais... me pueden los interrogantes
Aquella nit vaig anar a dormir aviat, estava cansat, gairebé exhaurit. Havien passat 3 anys, la rutina és com un coma induït però profund, quasi imperceptible...
El cor s'havia anat buidant, una brisa suau havia espentat tot el que havia estat adés cap a les mans de l'oblit.
Ara veus en què t'has convertit i pots despertar del coma, desperta: abre los ojos, abre los ojos, abr...
Publica un comentari a l'entrada