divendres, 12 de setembre del 2008

18-08-2008 :: Dia 12 :: Un adéu difícil

Ruta:

Kotor (Montenegro)
Podgorica (Montenegro)

Diari:


Ens alcem sobre les 10h, sembla que el Neil ha passat una mala nit, té cita amb el metge a l'Hospital de Kotor, la Núria el porta, el Lluís i jo anem a aconseguir un net access point per planificar els propers passos i així fem temps, independentment del que diga el metge el Neil ja ha pres la decisió de tornar a Barcelona o Edimburg.

Reservem nits a un alberg de Belgrad i la darrera nit, dilluns, a Venècia, enmig tindrem Bosnia i Ljubjana (Eslovènia). Pose al dia el correu-e, tampoc tinc gran cosa. Pugem al castell a veure les vistes i esperem.

Castell de Kotor

Es reuneix tot el grup, decidit, el Neil ens deixa, té pneumònia, ara s'ha de veure com ho fem: aconseguir un vol a Barcelona, transport i que el RACC es faça càrrec de les despeses. Així doncs, enviem un fax amb el diagnòstic i a esperar el vist-i-plau del metge del RACC, mentrestant mengem alguna cosa, localitzem un vol des de Dubrovnik, una habitació que ens aconsegueix el Sinisa. Quan ja em enllestit el possible pla de desplaçament a Podgorica, arriba la confirmació del metge, tanquem tot: vol Dubrovnik-Barcelona, taxi Kotor-Dubrovnik i allotjament a ca la Milenne.

Vistes del fiord

Sense perdre temps ens acomiadem amb abraçades i el Lluís porta el Neil al punt d'encontre amb la Milenne, i la Núria i jo marxem a l'estació, carregue uns 25kgs (dues motxilles), a tope! ràpid! corre! Hi ha un bus a Podgorica a les 19h50 són i 35.. no sé si el Lluís arribarà, parle en anglès, sota pressió el millor anglès dels meus millors temps, l'accent ;D: can we buy the tickets in the bus? Ne (No en serbocroat). Si perdem aquest no podrem enllaçar amb el tren a Belgrad. Mentre esperem coneixem a dos austríacs i un luxemburguès que acaben d'arribar-hi, sabeu que a Luxemburg únicament hi ha vuitanta policies? i, a més, un únic assassinat en els darrers quatre anys?

Vista aèria del recinte emmurallat de Kotor

Finalment, Lluís arriba a temps i podem agafar el bus, previ pagament de la taxa de l'equipatge... Ja estem al bus, si tot va bé encara ens podrem acomiadar d'en Sinisa a Podgorica. Al bus, després de la pressió de tot el dia, els moments viscuts, les inquietuds compartides, tot, se m'escapen unes llàgrimes pel Neil, pel company que deixem enrere, un copet al muscle de la Núria i a mirar endavant ;_ bona sort company.

Adéu company

Quan, finalment, arribem a Podgorica ens trobem que Sinisa ja ens espera, ens ajuda amb el tren, però resulta que ja ha sortit, en aquest país res no funciona (aquests països). De nou a l'estació d'autobusos, creiem que podem agafar el que surt a les 00h00 i així en Sinisa ens portaria a un mexicà a sopar, mmmm. Però no, massa bonic, l'únic que té places és el que surt en dos minuts, comprem una bossa de xips, dues bosses de croissants i dos aigües per a un viatge d'11 hores... i a sobre no podem ni donar les gràcies com cal a en Sinisa, un autèntic cavaller. Almenys després després d'un dia horrible i amb tota la pressió acumulada estem camí a Belgrad, missió acomplerta.

Ara haurem de superar la frontera, l'escassetat d'aigua, el calor de bus, carreteres de cabres que increïblement comuniquen dues capitals, i que fa 12 hores que no hi vaig al lavabo, mare meua, mare meua. M'aconseguesc adormir vora les 4 en una postura impossible, demà descobriré que seran unes míseres 3 hores, en aqueix moment encara no n'era conscient...

Frase del dia:
  • Neil: Mira como tiemblo.