Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)
Diari:
Ens marxa Ens llevem el més aviat possible, hem d'aprofitar el breakfast que descobrirem que és una espècie de sopa de tomàquet acompanyada amb pa una mica ranci. Ens ho fotem tot encara que no és res de l'altre món, per això tornem a desdejunar una pasta i un te en una terrassa a tocar de la font del centre de Sarajevo on, pel que es veu, sempre raja aigua, bé, no gastarem més diners en aigua.
El desdejuni dels campions La companyia amb el seu no membre canadenc es posa en marxa, anirem a visitar el túnel que va salvar Sarajevo, sona romàntic, però és ben diferent: durant el setge serbi de la ciutat que va començar el 1992 tenia un únic accés no controlat pels ocupants, era un camí que travessava l'aeroport sota control de l'ONU, el més curiós era que aquest corredor gairebé sense vegetació ni llocs on amagar-se es convertia en una trampa mortal, qui intentava travessar-lo era abatut pels francotiradors serbis en el foc creuat. Si tenies la suficient sort d'arribar fins a l'aeroport, era l'ONU qui t'enxampava i et retornava a la ciutat, un joc macabre però en un tira i arronsa continu. Llavors al 1993 després de quasi un any de setge, es decidí clandestinament construir un tunel que travessés aquest corredor, es va trigar vuit mesos però a la fi va esdevenir l'única entrada i sortida de la ciutat durant la resta del setge: es transportaven queviures, als ferits, correu cap a l'exterior, es passà un cable per dur llum a la ciutat i comunicacions. Tot açò gràcies a més que admirable col·laboració de la família Kolar sota la casa dels quals començava el túnel.
Corredor de la mort Amb tota aquesta història en ment agafem el tramvia número 3 fins Ilidza, l'última parada, pugem sense bitllet com fa tothom i al final ens enxampen i ens toca pagar una multa d'uns 13€, en déu, els únics pardillos que pagaran una multa en anys.
Tramvia de Sarajevo Al final del tram hi ha l'estació d'autobusos on preguntem com anar, sembla que hi ha una dona (sense dents) que diu que Barcelona és la ciutat més bonica on ha estat mai, ens diu que unes noies que no parlen cap idioma comú amb nosaltres (ni anglès) ens acompanyaran. La nena moreneta ens du fins a la porta després de caminar un parell de quilòmetres, ens dóna l'adreça de messenger i se'n va amb uns quants marks que li dóna la Núria.
La casa de la família Kollar Llavors ens adonem que ens trobem davant una petita casa amb una porta de fusta, és una casa particular, la casa de la família Kolar que ara és com un museu: eines de la construcció del túnel, uniformes militars, ajuda, fotos i un vídeo que explica la història, a més a més, dels darrers vint-i-cinc metres que encara es conserven del túnel, has d'entrar ajupit perquè fa una alçada de 1'60, és humitós.
Entrada al túnel 
Camins d'esperança Em sent trist i afectat, crec que empatitze amb tota aquella gent, 11.000 morts durant el setge més llarg patit per una ciutat mai. A la ment em venen les imatges de quan tenia deu anys i veia Sarajevo del color verd de la visió nocturna i il·luminada amb intermitència pel foc incesant d'artilleria, sortim d'aquí...
Sense oblit 
Signar per no oblidar Anem tranquil·lament cap al centre, però és impossible oblidar, l'avinguda per on transcorre el tràmvia està plagada d'edificis foradats per la metralla i taques roges al terra que marquen on queien les bombes, aquesta avinguda s'anomenava snipper avenue (dels francotiradors), si algú s'aventurava a travessar-la era abatut fredament pels francotiradors serbis, amarga bogeria. Prou de situacions que enterboleixen la meua ment.
Snipper avenue 
Cell bomb Un cop arribem al centre anem a buscar algun lloc on dinar. Trobem un donner molt petit però molt autèntic, demanem ayran, iogurt amb sal molt refrescant, Patrick ens diu que el prenen sobretot a Turquia per a combatre la deshidratació, per acompanyar-ho el plat que ens recomana l'homent que regenta el restaurant és un Iskendar que és nom que rep Alexandria a Turquia. Increïble, un llit de pa de pita amb carn a sobre, banyat en una salsa i amanit amb iogurt dolç.
Iskendar, so good! Decidim anar al cinema, a Sarajevo hi ha el Sarajevo Film Festival, fan una pel·lícula del guionista de Com ser John Malkovic: Sineckdoque, New York, anem a pels tiquets, després a veure la semifinal de bàsquet entre USA i Argentina, de camí, a un parc on sembla que hi ha una mena de fira del llibre, em trobe uns escacs gegants i dos homes que hi fan batalla.
Escacs al carrer 
Posta de sol a Sarajevo 
Posta de sol a Sarajevo Després d'això al cinema, la pel·li és massa subrealista, em costa una mica seguir-la. però té moments increïblement divertits Això sí el curt que passen abans ens agrada molt, tots buscant-li el significat, us el recomane Soping center, és un curt bosnià.
Sarajevo Film Festival D'aquí recorrem la nit de Sarajevo, d'un garito que posen rock al Jez on ens trobem una postal calacada a la pel·lícula de Kustirica, Underground: un bombo, una trompeta i un trombó tocant al mig d'una cova mentres la gent es torna boja, és interessant però massa descontextualitzat per a nosaltres, així que busquem un lloc amb més marxa i acabem al The Club, un lloc on posen RnB i hiphop tota la nit...
Banda tradicional al Jez
Monument als caiguts en la II Guerra Mundial - Rubén: Jo sé d'un que aquí demanaria els cubates de dos en dos i els abocaria en un sol got.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada